29 setembre 2010

Paret de Primavera

Vista general de les parets de sobre del poble de Fígols, amb el nou sector d'esportiva a l'esquerra i la paret de Primavera al mig.

Nova via a la cara nord de roca Narieda, més concretament a la paret de Primavera, a càrrec de l’incansable Marcel Millet i d’en Xavi Bonatti. Quinze llargs i gairebé 600 metres de recorregut, amb una dificultat màxima de 6a i obligada entorn al cinquè grau. La vàrem repetir tot just acabada d’obrir, el dia 6 de setembre (la primera ascensió era del dia 3). La via discorre per una zona amb molta vegetació, tot i així, s’ha netejat abastament per tal que el recorregut quedi net d’herbes i pedres inestables. De fet, unes setmanes abans de fer-la, i tot baixant d’arreglar les xapes de l'esperó de la Xelo-Bam, ja vàrem veure el Marcel en ple treball de jardineria vertical. Amb noves pluges i el pas de l'hivern segur que quedarà més neta de terra i pedretes.

Inici de les dificultats a la quarta tirada (5b) i fissura del sisè llarg (5c).

La via s’inicia per unes rampes fàcils de segon i tercer grau que es poden fer amb “ensamble”, en els tres primers llargs, tot i que per seguretat és més recomanable muntar les reunions. Aquestes primeres tirades van per una canal de baixada d’aigua i pedres molt característica de color blanc. Llavors la via fa un flanqueig a l’esquerra per evitar una zona herbosa i es va enfilant buscant el recorregut més net, passant per un interessant diedre inclinat i acabant en un bonic mur vertical.
La via es troba completament equipada amb més de 80 ponts de roca, pitons, espits, parabolts i algun encastador abandonat. Tots els ponts de roca es troben instal·lats amb bagues i cordinos. Nosaltres vàrem portar uns àliens que no vam fer servir enlloc. Amb 12 cintes llargues n’hi ha prou. Comptar unes cinc hores per repetir-la. Nosaltres vàrem estar una mica menys, anant amb una sola corda i saltant alguna reunió (la vàrem començar a les 16h i arribavem al cim a les 19:30h en punt, amb el temps just per baixar de dia). Del cim al vehicle hi ha una hora aproximadament, tot baixant pel camí del tossal del Balinyó, bastant netejat i fitat.

Primer tram de 6a (llarg 7) i començant el diedre oblicu a la tirada 9 (5b).
.
La via és cara nord i ombrívola, així que, millor deixar-la pels dies calorosos. Tot i així encara s’hi pot anar si les temperatures no són massa baixes. Evitar dies després de pluja, ja que la paret queda molt humida i plena de fang, amb risc de patinades. L'aproximació és bastant ràpida: Agafem la pista de roca Narieda que surt a prop del poble de Fígols. Al cap d'uns 200 metres aparquem a la cadena que barra el pas. Pugem per la pista i, al tercer revolt a l'esquerra, ens desviem a la dreta per un corriol i una tartera que pugen a peu de via. En total uns 20 minuts d'aproximació.

Tirada desena (5b/c) i penúltim llarg (5b).

Trobareu més informació als blocs del Xavi Diez i del Xavi Bonatti. Ja teniu un bon motiu per conèixer aquesta desconeguda paret, només solcada per alguna via antiga del Santi Llop, segurament sense gaires repeticions. A sota us deixo una ressenya sobre foto:

20 agost 2010

Mola de Sant Honorat vessant Nord

Els cingles del vessant nord de Sant Honorat (foto: Ramon Rubio).

És curiós com va canviant el paisatge geològic en espais tant petits; observant el rocam de la zona del pantà d'Oliana, de nord a sud, passem ràpidament de les roques calcàries del Cretaci (a Aubenç, Esplovins...) als modelats conglomerats de les serres marginals d'Oliana. Els dipòsits de materials que deixaren els rius després de formar-se la serralada pirenaica, a finals del Terciari, i la posterior retirada del mar que ocupava la plana d'Oliana, juntament amb els processos d'erosió, han deixat un bonic conjunt rocós a la zona de Sant Honorat i de les roques del Corb. Així, dimecres passat, amb el Ramon i el Josep Maria vàrem anar a gaudir d'aquest entranyable racó de l'Alt Urgell, concretament a la via Núria, l'escalada clàssica de la zona. Ja l'havia escalat fa anys amb el Bernat Renom, just abans que ens deixés en un accident d'helicòpter fent un rescat a la canal del Cristall al Cadí. Com que el Ramon no l'havia fet, i li feia molta il·lusió conèixer el lloc, no em va costar gens deixar-me convèncer per tornar-hi.

Caminet de coll de Mu durant l'aproximació, amb les parets al fons. Escletxa per on va la via "Claustrofòbia" i esperó de conglomerat per on puja la via "La Festa del Paca".

La via ressegueix l'esperó més marcat dels tres que sobresurten de les cingleres. Està completament equipada amb espits, en bastant bon estat. La van obrir l'any 1988 en G. Arias, J.Oliva, N. Closa, R.Ll. Closa i J. Solans. Té uns 225 metres de recorregut i es fa en unes 3 hores. Les dues primeres tirades són les més verticals i difícils i es poden fer en lliure (6b) o fent alguns passos d'A0 (estrep opcional) en els trams més complicats (inici del primer llarg i desplomet a mitja segona tirada). La dificultat obligada ronda el V+. A l'inici de la via podem assegurar des de la base del pedestal (més còmode) o pujar fins a un replanet sota el primer desplom, lloc on comencen les assegurances i les dificultats (4 passos d'Ae o 6b). En el primer llarg pot ser útil un friend mitjà per assegurar un tram entre dues xapes (hi ha una fissura bona per emplaçar-lo). També caldran unes 14 cintes exprés.

Escalant a la primera tirada (5c i Ae o 6b).

Després dels dos primers llargs l'esperó s'ajeu i disminueixen les dificultats. Es fan tres tirades de quart grau on cal estar atents per cercar les rovellades plaquetes i no errar el camí (que puja aproximadament de forma lineal per la vertical de l'esperó). Les dificultats es concentren, en aquestes tirades, en petits ressalts ben assegurats. L'últim llarg s'inicia fent un flanqueig ascendent a la dreta fins a pujar un tram amunt i abastar una descomposta fissura, molt ben equipada, que ens porta fins a una replà sota el cim. En aquest replà hi ha dos espits on no cal fer reunió i, amb uns pocs metres més de fàcil grimpada, arribem a dalt de l'extensa mola de Sant Honorat.

Arribant a la segona reunió i descansant a la cinquena.

És possible enllaçar algunes tirades tot i que val la pena no córrer i gaudir de les vistes que ens ofereix la vall del riu Segre. Les llargades de les tirades són (aproximadament): L1 50 (o 10+40 si fraccionem el llarg fent reunió en uns arbrets sota el primer desplom), L2 35, L3 30, L4 30, L5 33 i L6 40. La roca és la típica de la zona, un conglomerat fosc de solidesa acceptable, però on cal parar atenció al traccionar de les preses (la via està prou sanejada després de moltes repeticions).

En Ramon arribant al cim, després del tram difícil de l'última tirada. Fotomuntatge de les bones vistes que es gaudeix des del cim de la mola de Sant Honorat.

Just a l'esquerra de la via Núria hi ha la via Vimbodí Podrit, més difícil i poc equipada. Sé que l'Amadeu Pagès i amics estaven obrint una via al costat d'aquesta, fa anys, desconec si la van acabar. Més a l'esquerra encara, a l'esperó contigu, hi ha la via Vells Amics (la primera oberta a la zona) i l'aresta dels Joncars, més exigents a causa del poc equipament però prou interessants pel seu estètic recorregut. Al costat oposat, a la dreta de la via Núria, encara hi ha un parell més d'impressionants vies del Husa i el Paca (Claustrofòbia i La Festa del Paca), més laborioses i amb trams d'artificial, per als especialistes de les escalades tot-terreny. I a les parets del vessant oriental, ratllades per verticals fissures, també hi ha alguna altra via exigent com la Callejon sin Salida.

Aproximació: Cal recórrer la pista que va de l'hostal de Can Boix (Peramola) fins a l'ermita de la Mare de Déu de Castell-Llebre (uns 3 km, en estat acceptable). Aparquem allà i pugem per la pista, en mal estat, que s'enfila cap a l'esquerra. Arribarem, després d'una forta pujada, a un collet des d'on surt una pista a l'esquerra tancada per una cadena. És la pista que farem de baixada. Continuem en lleuger descens direcció el torrent de les Caubes. Abans que la pista giri a la dreta agafarem un corriol a l'esquerra que puja cap el coll de Mu (direcció oest). Abans de creuar un marcat torrent hem d'estar atents a agafar un difuminat sender que s'enfila a l'esquerra bosc amunt, direcció a les parets (algunes fites). Al cap d'uns deu minuts hem de creuar una rasa enfilant-nos una mica per l'esquerra. Passada aquesta girem a la dreta fins a creuar un altre torrent. Llavors, ja sota les parets, haurem de cercar el lloc més net per a pujar fins a la base de la muralla (pel bosc, en lleugera tendència a la dreta i buscant la carena que baixa de l'esperó). En total calcular 1h 15' aproximadament.

La baixada des del cim no té gaires problemes. Des de dalt de la Mola baixem pel sender que va a trobar la pista que ve des del roc del Rumbau (direcció est). Abans d'un coll veurem un caminet senyalitzat que surt cap a la dreta i que porta a l'hostal del Boix. És una altra opció de baixada si deixem el vehicle en aquest hostal, així ens estalviem de fer amb cotxe la pista de Castell-Llebre (que haurem de fer a peu, cosa que allarga l'aproximació a la via en uns 30 minuts, però ens estalvia problemes si tenim un cotxe baix). Arribats a un coll, just davant del cim del Rumbau, girem a l'esquerra i, en forta baixada, anem descendint per la pista (en molt mal estat) que du a la cadena i a Castell-Llebre. Hi ha un sender que retalla el recorregut de la pista de baixada però actualment es troba molt tapat per la vegetació. Comptar uns 50 minuts de descens des del cim.

A sota us deixo un mapa de la zona i una ressenya amb els recorreguts aproximats de les vies:

10 juliol 2010

Paret de la Rufa: Kimatina Fafarina

Un dia de la setmana passada (finals de juny) el dia es presentava gris i ennuvolat, així que amb en Nacho vàrem decidir anar a fer una via nova del Marcel Millet a la vall de Canelles, a la vessant assolellada. La via es diu "Kimatina Fafarina". Durant el decurs del matí les boires es van esvair i el sol irradià amb la seva màxima força. La tria no fou encertada. Aquests indrets s'han de deixar pels anticiclònics dies d'hivern. La via es troba a la paret de la Rufa, una paret secundària entre la cara sud de roca Narieda i la roca dels Collars, on ja hi havíem escalat la via "Rodamóns de Bosc", també del Marcel. És una ruta amb molts trams de vegetació i liquen, tot i la neteja feta per l'aperturista. Podríem dir que és una via per a col·leccionistes o assidus al sector. També té trams de placa i fissura molt bons.

A sota una mica de descripció:

La via comença per un diedre que escalem per la placa de la dreta, per tal d'evitar una zona amb liquen. A la part de dalt, després d'una repisa, superem un tram vertical amb molt bona presa (5b). La reunió es fa en un gran arbre.

El segon llarg fa un llarg flanqueig a la dreta fins anar a buscar un petit sostret. El tram es troba assegurat amb ponts de roca i alguns pitons (com a la resta de l'itinerari). Superat el sostret i una placa fina (5c), el tram més difícil del llarg, arribem a l'incòmoda R2.

La tercera tirada és la més difícil. Comença anant a cercar un espit, després un pont de roca, i tot seguit un altre espit. A la sortida d'aquesta segona expansió es troba el pas més compromès, sobre una fina placa d'adherència (6b). Arribem a un pitó falcat i encara resta un bon tram de placa (a assegurar amb algún friend petit) fins abastar un altre pitó, just abans d'arribar al còmode replà de la R3, on hi ha dos parabolts amb anelles.

Primera tirada (5b) i placa difícil del tercer llarg (6b).

Fem un canvi de reunió desplaçant-nos uns 50 metres per l'ampla lleixa cap a la dreta. Creuem la via "Rodamóns de Bosc", que enfila per una fissura que surt per sobre nostre, a mig flanqueig. La següent reunió (R3 bis) es fa en una còmoda lleixa sense cap assegurança (baga visible del següent llarg, uns metres per sobre la reunió).

La quarta tirada puja per un tram fàcil fins a entrar en una bonica fissura vertical que cal assegurar amb els friends. El pas més difícil es troba en un diedre a la part superior del llarg, abans de dos ponts de roca on hi ha la baga posada.

Arribant a la tercera reunió i començant el quart llarg (5c).

La cinquena tirada comença fent un petit flanqueig a l'esquerra, en un tram herbós. Després va enfilant una fina placa (6a+), amb algún pas amb molt liquen, fins a superar un tram vertical per sobre un gran pont de roca. Superat aquest pas, nosaltres ens vàrem equivocar i vàrem anar a cercar un pont de roca bastant a la dreta (exposat), que pertany a la via "Excursió Vertical", les quals es creuen en aquest punt. La nostra via va pel diedre de l'esquerra, molt brut de terra i on hi ha un pitó que assegura els metres abans de la reunió.

Recuperat l'itinerari, fem el darrer llarg que ja és més fàcil (5c). Puja un tram pel diedre que domina aquesta part de la paret, i després es va enfilant per les llises plaques de la dreta, on encara hem de prestar atenció per a trobar les millors preses.

Plaques del cinquè llarg (6a+) i diedre de la sisena tirada (5c).

La baixada de la paret es pot fer anant a cercar la gran vira diagonal que passa per sota la muralla, a la dreta de les vies. A la part final es pot desgrimpar un tram més vertical o fer algún curt ràpel, just abans d'arribar al peu de via. A sota us deixo la ressenya de la via i també la topo de la via "Excursió Vertical", extreta del bloc del Santi Llop.

31 maig 2010

Torre de Lleida

La cinglera d'Esplovins i les vies de la paret dels Sostres i de la Torre de Lleida (traçats aproximats).

Dissabte passat vam quedar amb en Joan per anar a fer una mica de metres a la cinglera d'Esplovins. La via escollida va ser la Jústel-Hita-Picazo a la Torre de Lleida (o esperó Roberto Fernàndez). Ja l'havia fet quan la van obrir l'any 2002 però, després d'un hivern sense escalar massa, era una bona opció per tornar a "rodar" una mica. A més, el Joan la tenia pendent. Sobre la via només dir que es troba bastant equipada amb parabolts i claus, i sols caldrà posar alguns friends en alguns passos aïllats. La roca és la típica de la regió; a trams excel·lent i a trams a vigilar. El dia abans de l'escalada havia plogut i vàrem trobar el terreny bastant moll, amb alguns blocs més inestables a causa de la humitat. El grau obligat no passa del V+, tot i així, la via és bastant sostinguda i obliga a escalar trams d'aquest grau en la majoria de llargs.

Aproximació equipada amb cables i placa de la segona tirada (5c).

Aproximació: L'accés el fem des de l'aparcament d'accés a l'esperó de les Orenetes, just a sota les parets. Passem el túnel on hi ha l'aparcament de la ferrada Regina (anant direcció Andorra) i, abans del següent túnel, aparquem a la dreta (just a l'entrada de la variant antiga de la C-14, en una zona àmplia per a estacionar). Cal travessar la carretera nova i enfilar-se per la malla metàl·lica -pel lloc més curt- llavors flanquegem a la dreta fins a una torre elèctrica i després una gran xarxa de protecció. La resseguim pel costat superior uns metres fins a trobar un corriol a l'esquerra que enfila direcció a la paret. Arribem a un mur d'uns 20 metres equipat amb unes cadenes i cables (recomanable lligar-se amb un mosquetó). Passat el tram, seguim pujant, primer amb lleugera tendència a l'esquera, fins a un segon mur més petit que superem grimpant pel lloc més factible. Evitem un tercer i últim ressalt, per la dreta o l'esquerra, i arribem ràpidament a peu de via en un petit collet (fletxa a la roca). El primer llarg no té assegurances, cal pujar verticalment fins una repisa i després anar a l'esquerra a cercar la R1, al costat d'un diedre marcat. Totes les reunions estan equipades amb parabolts amb anelles. No confondre l'entrada de la via amb un espit que hi ha més a la dreta, a uns 10 metres de terra, i que pertany a la via Trilogy.

A la vertical fissura de la tercera tirada (5c) i a la placa del setè llarg (5c).

La via es pot fer en unes 7-8 hores, o més ràpid si s'és una cordada que vagi per feina. Però una cordada molt lenta o de tres persones pot tardar més (algun escalador ja ha passat la nit en aquesta paret), així que cal ser previsors amb els horaris. Per a l'aproximació calcular uns 35 minuts i per a la baixada 1 hora, pel camí equipat de la ferrada Regina, una vegada acabada la via cap a l'esquerra (marques de pintura de color blau). Eviteu els dies calorosos d'estiu.

Al diedre central, que pertany a la via Roberto Fernàndez (5c), una de les tirades més obligades. I sortint del mateix diedre amb la boira fent-nos companyia. A la segona fotografia també es veu l'aparcament.

La via travessa dues grans feixes ascendents. Des de la segona feixa (R10), en cas de necessitat, es pot abandonar per l'esquerra, fent dos ràpels de 45 i 25 metres. Aquestes instal·lacions porten a sota la paret dels Sostres (on comença la via Pirata Solitari) i d'allà es flanqueja a l'esquerra fins el camí de baixada de la via ferrada.

Arribant a la R11 (5c) i la mateixa reunió vista des del curt tram d'artificial (o de 6c+) del llarg 12.

Alguns apunts més: Cal dur algunes cintes bastant llargues, especialment per a les tirades 11 i 12, les que trobem després de la segona feixa, ja que fan uns flanquejos bastant pronunciats. Alguna tirada té trams herbosos, especialment l'avantpenúltim llarg (L16), amb un tram central on cal pujar enmig de la vegetació agafant-se als arbres (sense més complicació). El tram d'artificial del llarg 12 és molt curt, 5 xapes, un estrep o baga de peu ens ajudarà ja que hi ha algun pas llarg per fer en A0.

A la placa sortint de la R12 (5c) i escalant sobre roca cantelluda sortint de la R13 (5b).

En resum, una via interessant en una de les parets més llargues de Catalunya, a semblança de les vies veïnes de l'esperó de les Orenetes (Eder, UES, Alfa-Centaure...), bastant homogènia en quant a dificultats i gairebé equipada. Només les dues feixes i alguna repisa que hem de travessar caminant trenquen la continuïtat de l'escalada.

Bones vistes de la catorzena tirada (5b) i el pantà d'Oliana i enfilant l'herbós llarg 16 (5c).

A sota un parell de ressenyes de la via:

08 octubre 2009

Gran Manitú a roca Narieda

Després d'un estiu de poca activitat grimpaire tornem a la càrrega amb algunes sortides per la comarca (i fora també), que aniré penjant al bloc quan tingui temps. La setmana passada vam fer una escapada ràpida amb el Jordi per repetir una via nova, oberta pel Kush Mañez i el Roger Olmos a la sud de Narieda. La ressenya estava penjada a la pàgina d'Onaclimb i al bloc del Joan Asín, que l'havia fet feia poc. Al llibre de piades de Coll de Nargó també hi ha un croquis dels aperturistes.

Ressenya original (font: Onaclimb) i placa d'inici del llarg 3 (5b).

És una via ràpida, equipada en els passos claus amb parabolts de 8mm. Si es va bé en el grau gairebé no posarem res, però és recomenable dur el joc de friends petits i mitjans, principalment per les dues últimes tirades, unes plaques d'adherència amb els parabolts una mica allunyats, i on trobarem alguns forats entre xapa i xapa per completar l'equipament. També portar alguna baga savinera.

Arribant al diedre del llarg 3 (5b) i començant la placa tècnica de la cinquena tirada (5c).

Si ens quedem amb ganes de fer més metres podem enllaçar vies i fer els darrers llargs de la "Sal de frutas Eno", arribant així fins el cim. És una combinació que permet escalar força metres en un grau obligat de 5b/5c, més fàcil que si fem la "Sal de frutas Eno" íntegre, que té uns primers llargs més difícils i obligats. Si no seguim escalant grimparem amunt i cap a la dreta, direcció la carena, fins trobar el camí normal de baixada. La via també es pot rapelar, tot i que crec que és millor baixar caminant.

Descripció dels llargs:

1. Inici per una placa fins un parabolt, a uns 8 metres, arribem a una zona fàcil on hem d'anar en tendència a la dreta (la segona xapa està amagada, les següents es van trobant fins la reunió).

2. Sortim a l'esquerra i anem pujant per plaques i ressalts, per una espècie de canal ampla, fins la reunió en una gran placa al costat d'uns arbres.

3. Flanquegem a l'esquerra fins una xapa (cinta llarga), anem amunt fins abastar una fissura-diedre, podem pujar per l'escletxa o per la placa de la dreta. Tirada llarga de 60m.

4. Anem amunt per un tram fàcil (1 parabolt), fins un bosc i cap a la dreta fins arribar a la base de la gran placa.

5. Placa d'adherència amb les assegurances espaiades, molt tècnica i bonica. Es puja en dos llargs de corda.

6. Darrer llarg. Sortim per placa a la dreta, passos fins, arribem a un tram vertical amb bona presa que dóna a una zona tumbada que porta a la reunió (fi de la via). Si seguim per la "Sal de frutas Eno" hem de flanquejar un bosc a l'esquerra fins a la següent reunió.

A sota ressenya de la via i vistes de les plaques superiors de la "Gran Manitú", on podem veure, en petit, els amics Sergi Villar i Santi Gallifa que van pujar darrera nostre:

Ressenya de la via "combinada" i plaques de la "Gran Manitú".