Via EDER (Esperó de les Orenetes)

Diumenge passat vam anar amb en Ferran Ullastre a la gran cinglera d'Espluvins per gaudir de les llargues escalades clàssiques al sol. La via escollida va ser la "EDER" a l'esperó de les Orenetes, oberta l'any 1979 per gent de Manresa i que encara no havíem repetit. És una via bastant directa amb una dificultat sostinguda de cinquè grau, amb alguns trams molt bons i amb d'altres d'herbosos i amb mala roca, seguint la tònica general d'aquestes parets. Segons el Picazo seria una de les millors vies de l'esperó si s'arreglés una mica. Però crec que, tot i tenir trams molt bonics, l'escalada clàssica més interessant potser segueix sent la combinació Alfa Centaure-Platinum.

Inici de la via EDER i vistes de la cinglera i el pantà.

La EDER ressegueix uns sistemes de plaques i fissures a l'esquerra de l'Alfa Centaure, cal anar mirant la ressenya per trobar bé l'itinerari. Nosaltres en duiem una del Joan Jover de la pàgina "la-tribu.cat" i una de la revista Desnivel. Al final a la d'en Jover li faltaven algunes tirades i la més fiable va ser la panoràmica de la paret de l'Armand Ballart apareguda al número 204 del Desnivel. A la tàpia erem nosaltres i quatre cordades a la via UES, va quedar clar que les vies ben equipades tiren més al personal.

Vista de la cinglera amb el traçat de la via EDER i les aglomeracions als primers llargs de la via UES.

La via s'inicia a uns 20 metres a la dreta de la via UES (o de l'Anglada, que és absorvida en els primers llargs per la UES), en un punt on hi ha una fletxa de color groc difuminat pintada a la paret. Es pot entrar també per unes petites fissures que hi ha més a la dreta que pugen fins la savina on hi havia originalment la primera reunió. A sobre d'aquesta savina cal anar a buscar la primera reunió (segons la nostra ascensió) al peu d'un diedre evident, a l'esquerra, i evitar uns pitons i espits que pugen per les plaques que hi ha a sobre de la savina. Són d'un antic projecte del Franc i el Ramon que ha quedat com una variant de dues tirades.

Començant el vertical diedre de la segona tirada (5b) i estudiant per on va la via a la R3.

La via té algunes variants i es pot fer amb tirades més o menys llargues, al gust. Nosaltres en vam fer 11 tot i que la ressenya original en marcava 18. Amb cordes de 60 se'n fa més via que antigament amb les cordes de 40 metres. Per trobar bé l'itinerari cal anar buscant la línia més lògica de la via, tot i així cap a la meitat hi ha algun tram perdedor, on no hi ha peces posades que marquin per on s'ha d'anar. S'ha de vigilar amb la roca en alguns punts i reforçar bé alguns passos, sobretot en llocs on falten pitons i costa una mica de posar encastadors, com per exemple el diedre del cinquè llarg o al començament del sisè.

Inici del quart llarg (5b) i enfilant la vuitena tirada (4b).

Per repetir la via en tindrem prou amb 12 cintes llargues, joc de tascons, àliens i friends (fins el Camalot número 3) i bagues per les savines. Hi ha alguns punts que antigament s'hi havia pitonat i ara no hi ha res. A vegades es pot posar algun tascó petit però si es va just de grau no està de més dur 4 o 5 pitons (no imprescindibles).

Arribant a la R9 (4c) i diedre del desè llarg (5b).

L'aproximació la fem en uns 40 minuts des del pàrquing de la via ferrada i la baixada en 1 hora 30 minuts, aproximadament. Del cim anar a l'esquerra seguint uns punts blaus fins a trobar el camí de baixada de la ferrada, tot passant per sobre de la Torre de Lleida i la paret dels Sostres. A l'inici de la baixada cal estar a l'aguait doncs els punts blaus estan posats de tal manera que generen certa confusió. En resum; una bona opció per disfrutar fent metres si ens agraden les vies d'aventura.

El Ferran content arribant al cim i la topo de la via.

El Ganivet de Bóixols

Fa uns dies vam anar a repetir una via que havien obert no fa gaire en aquesta esmolada paret que es troba a la dreta del coll de Bóixols, anant de Coll de Nargó a Isona per la carretera L-511. La tàpia és molt visible des de la carretera ja que el cim està format per una llarga aresta molt aèria. El lloc serveix també de mirador abans d'entrar al Jussà i d'abocador natural de molts impresentables que s'aturen a gaudir del paisatge i llencen les més diverses deixalles barranc avall (a la canal de baixada a les vies hi podem trobar de tot; des de llaunes, ampolles, plàstics i sabates fins un cotxet de nen petit).

Foto esquerra: Aparcament, al costat del cartell, amb el cim de Setcomelles al fons. Foto dreta: Cara nord del Ganivet.

El Llorenç em va passar una topo de la via nova que havien inaugurat feia poc, "El Balcó del Voltor", i com que l'aproximació és molt ràpida i la via curta vam aprofitar un dia que teniem poc temps per anar a repetir-la. Són tres llargs (que vam fer en dos) més l'aresta del cim. La roca és variable, de franges de calcari gris excel·lent a zones més herboses i amb blocs dubtosos, però està bé per conèixer el lloc.

Vistes de la primera tirada (5a) i la tercera (5a) de la via "El Balcó del Voltor".

Al Ganivet, a part d'aquesta via, hi havia oberta la via "Dels Perduts" (A.G.Picazo i X.Vidal, 1988) que va per tot l'esperó de la part oriental de la paret. Aquesta via, tot i que les ressenyes que es van publicar a l'època hi consten els aperturistes abans indicats, ja havia sigut ascendida anteriorment per dos escaladors lleidatans; en Àlex Baldillou i en Jordi Muñoz (morts posteriorment en accident de muntanya al pilar Bonatti del Dru), encara que ells no van deixar res a la paret i quan hi va anar en Picazo i en Vidal es van pensar que feien una primera. En Ferran Ullastre m'ha confirmat aquestes dades (amb trucada a en Rafel Bernat, que coneixia a l'Àlex i el Jordi) i m'ha passat la ressenya original (foto de la dreta) d'aquesta via que els primers ascensionistes van anomenar "Esperó de l'Heura" (que és tal com s'ha de dir).

Ressenyes del "Balcó del Voltor" (Llorenç Vallès) i de la malanomenada via "Dels Perduts" (Armand Ballart).

La via "El Balcó del Voltor" també la creua una ruta oberta amb anterioritat pel Miquel Blanco, de dues tirades desequipades (alguns cordinos en arbres), amb reunió en un forat característic molt visible al mig de la paret. És la via "De l'Ull". A la cara nord hi ha una línia d'espits, projecte antic del meu amic Quim Gatell, que no sé si va acabar d'equipar abans de marxar de missió a l'Àfrica i Bolívia amb Metges Sense Fronteres, on porta un parell d'anys treballant per la causa humanitària. Segons ell sortia una via de 7a, aproximadament. I a la cara sud hi ha dues vies més de dos llargs desequipats (1 espit a cada R, un al cim i un parell de claus) que vam obrir el 24 i 25 d'abril amb en Nacho, en dues escapades ràpides per la tarda. Són la via "Ratpenat" i la via "Futur Incert" (a la dreta foto de la R1 d'aquesta última, feta pel Pere Puig). Tenen uns primers llargs de roca molt bona (especialment a la "Ratpenat" on entren els friends que dóna gust) i uns segons amb la roca bastant trencada on s'ha de vigilar. Igual arreglem aquestes segones tirades i deixem les vies una mica equipades per a facilitar futures ascensions, ja es veurà.

Per totes les vies dur tascons, àliens, friends i 5 claus (excepte "El Balcó del Voltor" on no calen els claus). L'aproximació és evident per la canal (en uns cinc minuts). A sota panoràmica de la paret amb les vies del vessant sud:

El Ganivet de Bóixols amb la paret de la Cantarela (serra de Carreu) al fons.

Sector de l'Ànima (Coll de Nargó)

Dilluns per la matinada havia plogut bastant, les parets regalimaven d'aigua , així que havíem de buscar alguna alternativa que no tingués massa repises, fissures o vegetació, a més, pel matí hi havia núvols que amenaçaven, per tant no valia la pena anar gaire lluny. Al final ens vam decidir per anar a provar sort al sector de l'Ànima. Sempre havíem passat per sota aquesta modesta paret on hi ha l'esperó "Ploramiques", una via oberta per en Josep Maria Alsina, fa anys, en una de les seves visites a la comarca. Es troba a la dreta de la pista de Montanissell, un tros amunt després dels "titolos" de Nargó. És com una agulla molt gran i allargada que forma dos esperons en els seus extrems (objectius de la jornada). A sota vista de la paret i les vies existents:

Aparquem al costat de les agulles de Nargó. Amb 4x4 es pot pujar un tram més per la pista, però aquesta està en molt mal estat. Caminant triguem uns 25 minuts fins a peu de via, tranquilament. Cal seguir la pista fins un revolt molt tancat a l'esquerra on veiem la paret a sobre mateix. En aquest revolt deixem la pista i enfilem per la dreta a buscar un llom de roca que ens duu fins a sota la paret (algunes fites).

Comencem per l'esperó de l'esquerra, el "Tiquismiquis" obert pel Miquel Blanco. Cal seguir la base de la roca a l'esquerra fins una mica de canal que remuntem. A la dreta de la canal es veu el primer parabolt. Posem un alien abans de xapar-lo ja que està una mica amunt i la pedra està molla. La via són dos llargs de 6b i 6a+, equipats. El primer bastant guapo amb passos variats i el segon amb una sortida desplomada i després per placa tècnica fins uns blocs sota la reunió (compte!). L'últim llarg desequipat duu al cim però està molt trencat, no el fem (3r grau). Amb un ràpel equipat de 55 metres som a terra.

Vistes dels desploms i plaques de l'impressionant sector nou que estan equipant i primera tirada de l'esperó "Tiquismiquis" (6b).

Tornem a la dreta de la paret a fer la via de l'Alsina, l'esperó "Ploramiques". També dos llargs, un de 6b i un de 6a. Peu de via incòmode. Els primers metres són bastant fins i tot i estar la via equipada les xapes allunyen bastant, si li posessin 6b+ tampoc li sobraria el "plus". Passos tècnics i entrada a la reunió vigilant algun bloc dubtós. La segona tirada surt per una rampa on llacem una baga en una savina ja que la primera xapa torna a estar bastant amunt. Superem un curt desplom per una fissura que ens porta fins el cim. Ràpel equipat volat de 45 metres fins una canal i cap a casa que torna a ploure.

Contrallum a la primera tirada de l'esperó "Ploramiques" (6b), la corda està una estona a l'aire entre xapa i xapa. A la dreta vista del llarg des de la R1.

A sota ressenya de l'activitat:

Collars: "Retirada Comanche"

Una setmana més tornem a la vall de Canelles, el seu calcari és d'una adherència molt bona i sempre ens aporta unes bones sensacions. Després de xerrar una estona amb els avis del mas de Sant Pere enfilem la pista que ens porta fins a sota les parets. A la masia de moment no tenen problemes d'aigua. La font dels Vinyals brolla i el riu de Canelles baixa amb un bon cabal d'aigües cristal·lines. Aquesta aigua rega els antics camps de presseguers i cireres del mas que hi ha més amunt, cal Penya. Fa anys l'àvia de Sant Pere treballava a temporades a la finca dels seus veïns i ens explica les excel·lències dels fruits que allà s'hi collien. Anava a "plegar-los" i els portava a vendre a mercat a Organyà i a la Seu. Ens diu que, tot i vendre els préssecs i les cireres més cars que a les altres parades, en poca estona els tenia tots venuts de lo bons que sortien. Partien els guanys amb els propietaris de cal Penya. Actualment la finca la porten uns joves que viuen a l'Alzina d'Alinyà i no ho tenen tant cuidat. No passen gaire sovint pels terrenys i els arbres fruiters no els sulfaten les vegades que caldria.

També ens expliquen els avis del mas de Sant Pere les històries dels presoners de guerra construint a pic i pala els petits túnels de la carretera d'Alinyà, però els deixaré per un altra dia ja que omplirien moltes pàgines.

El corriol final és curt però empinat. Som a principis d'abril i déu n'hi do la calor que fa. Sort de l'airet que baixa de les alçades (on encara s'hi veu una mica de neu) i refresca l'ambient.

La via escollida és la "Retirada Comanche". L'havia començat fa anys l'amic Raül però només tenia una tirada oberta. Al final l'any passat la van acabar amb en Joan Vidal. Encara no l'havia anat a repetir i amb l'Alfons vam decidir d'anar a provar que tal era.

Descripció de la via:

.

Primera tirada: Comença amb tres passos d'Ae, primer un espit i després dos parabolts. Sortim amb delicadesa agafant-nos a un bloc i ja agafem una placa de gotes d'aigua, regletes i forats. La quarta xapa està una mica amunt però hi ha bona presa. Uns passos tècnics i arribem a la R1. Aquest tram és 6a+.

L'Alfons al primer llarg (Ae i 6a+) i jo al començament del segon (6b).

Segona tirada: Comença flanquejant a la dreta i enfila un desplom amb bona presa i amb algun pas llarg (6b). Aquest tram és molt bonic i espectacular. Arribem a la sortida del desplom on hem de fer uns difícils passos de bloc (6c+) fins agafar millor presa i arribar a un petit diedre (6a). El diedre acaba en un desplom de poca presa (diuen 7b+, potser, nosaltres el passem en Ae). Un tram en lliure de 6a i arribem a la R2.

L'Alfons a la segona tirada. Roca excel·lent i verticalitat.

Tercera tirada: Tornem a tibar de gotetes d'aigua i roca rugosa. A l'Alfons aquesta pedra li recorda una mica Taghia, ell que ha tingut la sort d'escalar-hi. A la ressenya original marca un pas de 6c. Crec que és un pas llarg d'un invertit que trobes a mitja tirada. Aquest el passo bé, vaig de segon, però el 6b+ de l'entrada a la reunió amb flanqueig de "nyapes" a la dreta em costa bastant. Surt però m'adono que sempre em falta força de dits quan s'ha de tibar de presa petita, hauria d'anar alguna vegada al rocòdrom del pavelló d'esports de la Seu.

Començant el tercer llarg (6c) i vista de la R2.

.

.

Vistes del tercer llarg (6c): A la placa i arribant a la presa salvadora abans de la reunió.

.

Quarta tirada: Sortim en lliure (6a+) però ràpidament desapareixen les preses i hem de fer un bon tram d'Ae (va bé dur un estrep). Aquesta part és la menys interessant de la via. Placa vertical compacta i llisa. Algun "bou" ho podria apurar però suposo que sortiria de grau elevat. L'entrada a la reunió torna a ser en lliure.

A la R4 s'acaba la ruta ja que s'ajunta amb la via veïna ("L'avi del mas de Sant Pere"). Baixem en dos ràpels ja que anem amb doble corda. La via també es pot fer amb corda de 70 i baixar des de les 4 reunions equipades per a rapelar.

Tercera reunió i al tram final de la quarta tirada (6a).

Narieda: Cafè, copa i puro

La cara sud de Narieda amb la via nova.

I per acabar un bon dinar o per gaudir d'una bona escalada només quedava: "Cafè, copa i puro", així que dissabte amb en Gatsaule ens vem adreçar a aquesta nova via de la cara sud de Narieda, oberta feia poc (gener de 2008) pel Marcel Millet. Havíem vist la ressenya al llibre de piades de Coll de Nargó feia un parell de setmanes i, com que pintava bastant bé, vem posar dia i hora per retrobar-nos i anar a tastar les assolellades plaques d'aquest vessant de muntanya.

Després del corresponent esmorzar anem cap a l'aparcament, a la carretera de Canelles, on ens trobem amb la Lu i la Clara que van a fer la "Postres de Músic". La Lu ja hi havia fet un intent que va acabar en pluja i avui era el dia per tatxar aquesta via pendent.

La pujada es va fent xino-xano tot xerrant i en 45 minuts som a peu de paret. El Joan i jo tenim avantatge ja que la nostra via comença en una repisa a l'alçada de la segona reunió de la "Postres", és com sortir a la "pole position", però aquesta vegada en comptes de sortir des de més endevant va ser des de més amunt.

Vistes, des de baix i des de dalt, de la primera tirada.

.

La via no té pèrdua gràcies al generós equipament en forma d'espits, pitons i un nombre elevat de ponts de roca equipats. Vem dur els tascons i friends però gairebé només els vem passejar. No cal posar gran cosa ja que vas trobant poderosos ponts amb la baga posada (d'aquí un temps quan les bagues estiguin gastades potser si que s'hauran de reforçar), així que amb 10 cintes i algun esporàdic friend petit per reforçar algun passet o alguna reunió és suficient. Quin plaer obrir un itinerari així amb tants i tant bons punts de protecció naturals.

També esmentar que a la via s'ha fet bastant neteja de blocs i pedres soltes però encara li caldria unes bones pluges per acabar de treure el polsim que hi ha en molts trams de la paret (i a tots també ens aniria bé una mica més d'aigua, sinó aviat només sortirà aire de les aixetes!).

Disfrutant a les fissures del segon llarg i a la placa del sisè.

La temperatura va ser molt agradable per escalar. El març és una època ideal, potser en algun moment, fins i tot, una mica de calor. En 3 hores i mitja ja teniem la via "al sac", fent totes les reunions que marcava la ressenya original. Com que no sabiem els metres de les tirades vem muntar totes les reunions encara que molts llargs són curtets (20-25 metres) i pots enllaçar tirades.

Flanquejant per sota els sostres (tirada 7) i a la placa fina del penúltim llarg.

L'escalada, a diferència de les vies veïnes on predomina l'adherència, es desenvolupa sobre plaques amb fissures i forats molt bons per agafar-se. Només de tant en tant trobem alguna placa més tècnica on cal mirar-se una mica les preses per progressar. És en aquests punts on trobem els pocs espits de protecció que té la ruta.

.

En Gatsaule acabant la via i una vista aèria del recorregut des del magnífic mirador del Cogulló de Turp.

.

I a sota la ressenya amb una descripció aproximada de graus, metres i punts d'assegurança: