Narieda Sud, escalades d'hivern

El vessant sud del tossal del Balinyó (1206m) i els cims adjacents estan formats per un conjunt de parets més o menys continues que van des del riu Segre fins el coll de la Maçana, a prop de l'Alzina d'Alinyà. Seguint la carena trobem d'esquerra a dreta; la paret sud de Narieda, la Roca dels Collars, la paret dels Vinyals i l'extensa paret del roc del Galliner, aquesta última dins del paratge protegit de la muntanya d'Alinyà (de la Fundació Territori i Paisatge de Caixa de Catalunya). Enmig de les parets abans esmentades n'hi ha d'altres més petites no tant rellevants, amb alguna via oberta o amb molta roca encara per explotar.

La paret sud de Roca Narieda amb el Tossal del Balinyó a l'esquerra.

Si a simple vista, des de Canelles, la paret sembla una rampa amb bastant herba, quan ens hi enfilem anem descobrint bones plaques on gaudir de l'escalada sense tocar gaires elements vegetals.
La primera via oberta va ser la "Postres de Músic" (Joan Gràcia Coca, Marcel Lavaquiol, Raül Àlvarez i Jaume Canelles-7 de novembre 1998). És la via més recomanable i repetida de la paret, la clàssica i la que us ressenyo en aquest escrit. La va seguir la "Mel i mató" (Xavi Bonati i Marcel Millet-29 de setembre de 1999), a l'esquerra de l'anterior, via equipada amb alguns ferros casolans i algun pont de roca, sense expansions, poc repetida i amb algun tram herbós, costa de seguir en algun punt a causa del poc equipament (sembla ser que falta algun dels pitons que havien deixat els aperturistes per marcar la via), grau màxim 6a. La darrera creació fou la "Flam amb nata" (Miquel Blanco-29 de maig de 2002) una ràpida obertura al seu estil; un primer llarg més difícil amb alguna peça posada (6b+) i la resta desequipada (5c), buscant la lògica a la dreta de la paret i també amb trams herbosos.

El Sergi Villar a la primera i segona tirades respectivament (5c).

Arribat l'hivern, és una bona època per escalar a la sud de Narieda. Amb un dia d'anticicló estarem de fàbula pujant per les bones plaques de calcari adherent. L' Amadeu Pagès ja m'ho va dir un dia; "una ascensió hivernal a la Postres de Músic és un plaer que no s'ha de deixar perdre". I tenia raó, per això l'ha repetit més d'una vegada, igual que jo. A l'estiu o dies de calor la zona es converteix en una mena de forn on només són capaç de moure's les espècies més habituades a les altes temperatures, com els escurçons.

La Núria a la quarta tirada (5a) i en Sergi començant la cinquena (5b), magnifiques plaques a les dues.

Accés: Agafem la carretera L-401 d'Alinyà. Al quilòmetre 3'8 trenquem direcció Canelles. Al cap d'uns 300 metres aproximadament aparquem al costat de la carretera, a l'esquerra, en un replà. També cap a l'esquerra i just abans de l'aparcament surt una pista en baixada que passa per la dreta d'un hort (tanca metàlica) i baixa cap al riu. La prenem i baixem fins el riu de Canelles. Creuem el riu i anem a l'esquerra fins que arribem a un mas en runes. Davant del mas ens enfilem cap a la dreta per una carena, direcció la paret. En aquesta part no hi ha gaire camí definit. Arribem a uns prats que creuem amb tendència a la dreta (fites) fins a trobar una petita vall que anem remuntant. Anem pujant per la canal travessant antics bancals de pedra enrunats. Aquí és on es pot apreciar la duresa de la gent que conreava la terra antigament, aprofitant qualsevol racó per treure'n un petit rendiment. La canal ens porta directament a sota la paret i al peu de via.

Al tram finet del llarg 10 (5c) i les cabres al cim amb el poblet de Canelles al fons.

Descens: De la sortida de la via cal anar a la dreta fins un primer coll. El passem i anem a buscar un segon coll no tant marcat on iniciem el descens cap a la dreta per canals, tarteres i feixes fins arribar a la canal de l'aproximació, un centenar de metres per sota el peu de via. En aquesta baixada cal anar buscant els passos més lògics i fer alguna desgrimpadeta sense dificultat (1 hora del cim al cotxe).

Trobareu més descripcions de la paret i fotografies als blocs del Pere, d'en Gatsaule, d'en Ramon i de l'Ignasi. A onaclimb també hi trobareu una ressenya del Luichy.