Via EDER (Esperó de les Orenetes)

Diumenge passat vam anar amb en Ferran Ullastre a la gran cinglera d'Espluvins per gaudir de les llargues escalades clàssiques al sol. La via escollida va ser la "EDER" a l'esperó de les Orenetes, oberta l'any 1979 per gent de Manresa i que encara no havíem repetit. És una via bastant directa amb una dificultat sostinguda de cinquè grau, amb alguns trams molt bons i amb d'altres d'herbosos i amb mala roca, seguint la tònica general d'aquestes parets. Segons el Picazo seria una de les millors vies de l'esperó si s'arreglés una mica. Però crec que, tot i tenir trams molt bonics, l'escalada clàssica més interessant potser segueix sent la combinació Alfa Centaure-Platinum.

Inici de la via EDER i vistes de la cinglera i el pantà.

La EDER ressegueix uns sistemes de plaques i fissures a l'esquerra de l'Alfa Centaure, cal anar mirant la ressenya per trobar bé l'itinerari. Nosaltres en duiem una del Joan Jover de la pàgina "la-tribu.cat" i una de la revista Desnivel. Al final a la d'en Jover li faltaven algunes tirades i la més fiable va ser la panoràmica de la paret de l'Armand Ballart apareguda al número 204 del Desnivel. A la tàpia erem nosaltres i quatre cordades a la via UES, va quedar clar que les vies ben equipades tiren més al personal.

Vista de la cinglera amb el traçat de la via EDER i les aglomeracions als primers llargs de la via UES.

La via s'inicia a uns 20 metres a la dreta de la via UES (o de l'Anglada, que és absorvida en els primers llargs per la UES), en un punt on hi ha una fletxa de color groc difuminat pintada a la paret. Es pot entrar també per unes petites fissures que hi ha més a la dreta que pugen fins la savina on hi havia originalment la primera reunió. A sobre d'aquesta savina cal anar a buscar la primera reunió (segons la nostra ascensió) al peu d'un diedre evident, a l'esquerra, i evitar uns pitons i espits que pugen per les plaques que hi ha a sobre de la savina. Són d'un antic projecte del Franc i el Ramon que ha quedat com una variant de dues tirades.

Començant el vertical diedre de la segona tirada (5b) i estudiant per on va la via a la R3.

La via té algunes variants i es pot fer amb tirades més o menys llargues, al gust. Nosaltres en vam fer 11 tot i que la ressenya original en marcava 18. Amb cordes de 60 se'n fa més via que antigament amb les cordes de 40 metres. Per trobar bé l'itinerari cal anar buscant la línia més lògica de la via, tot i així cap a la meitat hi ha algun tram perdedor, on no hi ha peces posades que marquin per on s'ha d'anar. S'ha de vigilar amb la roca en alguns punts i reforçar bé alguns passos, sobretot en llocs on falten pitons i costa una mica de posar encastadors, com per exemple el diedre del cinquè llarg o al començament del sisè.

Inici del quart llarg (5b) i enfilant la vuitena tirada (4b).

Per repetir la via en tindrem prou amb 12 cintes llargues, joc de tascons, àliens i friends (fins el Camalot número 3) i bagues per les savines. Hi ha alguns punts que antigament s'hi havia pitonat i ara no hi ha res. A vegades es pot posar algun tascó petit però si es va just de grau no està de més dur 4 o 5 pitons (no imprescindibles).

Arribant a la R9 (4c) i diedre del desè llarg (5b).

L'aproximació la fem en uns 40 minuts des del pàrquing de la via ferrada i la baixada en 1 hora 30 minuts, aproximadament. Del cim anar a l'esquerra seguint uns punts blaus fins a trobar el camí de baixada de la ferrada, tot passant per sobre de la Torre de Lleida i la paret dels Sostres. A l'inici de la baixada cal estar a l'aguait doncs els punts blaus estan posats de tal manera que generen certa confusió. En resum; una bona opció per disfrutar fent metres si ens agraden les vies d'aventura.

El Ferran content arribant al cim i la topo de la via.