Roc d'en Betriu

El roc d'en Betriu de la tranquila escola Perles era un petit sector esportiu amb 11 o 12 vies sense massa concurrència de públic, tot i que tenia alguna línia molt bona. Allà s'hi van equipar fa anys algunes de les primeres vies esportives de Perles. A la "Guia de escaladas en el Alt Urgell" d'en Joan Gràcia Coca i l'Albert Olmeda l'anomenen sector del Camí i molts escaladors li diuen també la paret del Sigrirri.

Sector esquerra del roc d'en Betriu

La gent, en general, preferim sectors on hi hagi una mica d'opció a triar vàries vies del grau més adaptat a les nostres dificultats i poder passar una jornada sense haver de fer desplaçaments d'un costat a un altre buscant vies de graus semblants. No era el cas del Betriu on hi havia poca concentració de vies del mateix grau.

Amb el reequipament de les vies velles (que encara estaven amb espits força ben clavats) i amb l'equipament d'unes 25 vies noves, el sector ha guanyat amb varietat. Això ha fet que cada cop s'hi concentri més gent ja que hi ha més opcions de provar vies diferents, la gran majoria al voltant del 6è grau.

Els noms i graus estan escrits a peu de via, cosa que facilita la ràpida localització. Molta gent pensa que els graus estan una mica "regalats". Jo he posat a la topo els que han marcat els aperturistes, tot i que amb el temps i les repeticions sempre es poden afinar una mica.

La ressenya és una panoràmica que també surt al darrer número de la revista Vèrtex, en un article que vaig fer per donar a conèixer alguns d'aquests sectors esportius que he anat posant al bloc.

L'escalada de Perles, com és habitual, sobre roca compacta i adherent. Escalada tècnica de petites regletes on ens hem de mirar bé els passos abans d'avançar.

A la ressenya hi surten unes vies curtetes que hi ha en uns blocs pujant pel camí. El més petit, on hi ha un "6a" de dues xapes, està a tocar del camí i l'altre bloc està just a sobre amagat entre els arbres.

L'aproximació més còmode per anar al Betriu és pujar en direccció a la paret gran de Perles (roca de Perles o roc d'en Solà) i, una mica més endevant dels blocs del Camí, enfilar-nos en una curta pujada a la dreta fins les primeres vies del sector.

Escalant sobre l'excel·lent calcari de Perles

Paret de l'Obaga Negra

Després d'intenses jornades de treball, provant, netejant i equipant ja tenim enllestida la paret de l'Obaga Negra, una placa vertical de regletes horitzontals amb 19 vies que van dels 15 als 33 metres. Escalada en general de continuïtat amb alguns passos més tècnics i finets a les vies més difícils. La veritat és que ha quedat un sectoret bastant bonic amb unes vies que, quan en portem fetes unes quantes, ens deixaran els braços ben inflats. En les feines d'equipament hi han participat un bon nombre d'escaladors de la Unió Excursionista Urgellenca (UEU).

El sector ha quedat dividit en dues parts; A la part de sota hi ha 5 vies fàcils i a la part de dalt una bona placa vertical per tibar-li amb ganes.

Per anar-hi cal deixar el vehicle a la carretera C-14 antiga, uns 500 metres més endavant (direcció la Seu) de l'aparcament de la paret Bucòlica. S'aparca al costat d'un desplom que hi ha abans del pont dels Espluvins (torrent de la Selva d'Aubenç) o a l'espai que hi ha al costat mateix del pont. Del pàrquing (bauma) recular uns 100 metres fins una canal que s'enfila cap a la paret (visible des de la carretera). Són uns 15 minuts de pujada dreta. A l'entrada de la canal al costat de la carretera hi ha una fita.

Si anem de Coll de Nargó direcció Oliana hem d'entrar al primer trencall de la carretera antiga, abans del túnel d'Aubenç , cap a l'esquerra (C-14 PQ 152'3) .

També és possible fer una via a la paret Bucòlica i completar la jornada a l'Obaga Negra. Després de fer alguna via com el "Bàlsam del Tigre" ja veureu, des del cim, la paret de l'Obaga just al darrera de la Bucòlica. Per arribar-hi només cal baixar per la canal del darrera fins el sector (uns 15 minuts). El descens és però, una mica selvàtic i sense camí definit (tot i que antigament era la baixada natural de la paret Bucòlica).

A l'Obaga, a l'hivern, hi toca el sol des de les 10'30 fins les 14 hores aproximadament, cosa que haurem de tenir en compte. Tot i ser cara sud el sector no té tanta insolació com les parets de Nargó o Perles ja que a partir de les 14 hores el sol s'amaga darrera els cingles d'Espluvins. A l'estiu hi tindrem ombra cap el tard.

Cal recordar que en principi no està permès circular per les variants de la carretera vella però hi ha tolerància amb els escaladors i fins el moment no hi ha hagut cap problema. És recomenable vigilar a les entrades i sortides d'aquestes variants; Sempre és millor entrar-hi pel sud i tornar a la carretera nova pel nord, així ens evitem maniobres perilloses de creuar dos carrils i línies contínues a les entrades de túnels (on hi ha poca visibilitat).

A les fotos podem veure els "Maneirons" Franc , Marcel i Ramon i també en Joan Sabaté, en Xavi i en Raül Àlvarez escalant fanàticament a l'Obaga Negra.

Paret dels Sostres

La paret dels Sostres de la cinglera d'Espluvins es troba al costat de la Torre de Lleida. De fet, no deixa de ser-ne el perllongament a ponent. Està formada per un mur vertical farcit de desploms i sostres. Les úniques vies que travessen aquests balmats són la "Mare Tenebròsum" i la "Flames del Cel", amb molt poques repeticions.

A la dreta de la paret i just a l'esperó que forma amb la Torre de Lleida hi ha la via del "Pirata Solitari". Aquest itinerari busca la zona més assequible per guanyar la paret. Va ser oberta en solitari per l'Antonio Garcia Picazo l'any 1988 just després d'obrir la "Chapuzas de la Evolución" a la paret de la Cascada. Anteriorment gent de Terrassa ja n'havien fet algun intent a la paret però en aquella època no hi havia camins ni la via ferrada cosa que convertia l'aproximació i el descens en tota una aventura i van abandonar la temptativa.

Paret dels Sostres i ressenya de la via "Pirata Solitari".

El dia 14 de març amb en Sergi Villar la vaig tornar a repetir. Ell no havia estat mai per la zona i li feia gràcia conèixer el lloc i fer la combinació de via ferrada+escalada.

Aproximació amb molta nansa.

Descripció de la via: La ruta comença a la dreta de la paret dels Sostres. A l'inici de la via veurem una corda molt vella que puja fins un pedestal (reunió). A sobre hi ha un altra corda més nova que ajuda a superar els primers metres una mica descompostos. Podem fer una tirada llarga de 60 metres fins la primera reunió o pujar per la corda fixa i muntar la reunió en un arbre per fraccionar el tram.

El Sergi a la segona tirada sota els sostres (5b). La Núria al quart llarg (4c) en una ascensió anterior i el Xavi arribant a la R4.

Després la via s'enfila per fissures, diedres i plaques amb passos variats. Algun tram haurem de vigilar amb la roca. També hi ha algun tros amb vegetació. Posarem algun friend de tant en tant però els trams més difícils es troben ben equipats amb parabolts. A la cinquena tirada trobarem un tram que coincideix amb l'esperó "Roberto Fernàndez" de la Torre de Lleida. Va bé dur alguna cinta llarga per evitar els fregaments.

Reunió 4 amb el pantà a sota i últim llarg (4b).

.
Accés a la paret: El més ràpid és fer els dos primers trams de la via ferrada. Arribats a la feixa central on es creua el camí de baixada anirem seguint el sender que va resseguint la base de la muralla cap a la dreta fins arribar a la paret. Hem de buscar les cordes fixes al final del camí.

Descens: Un cop al cim un sender amb marques de pintura color blau ens duu cap a l'esquerra fins el punt on acaba la via ferrada i on comença el camí equipat de baixada "Joan Nubiola". Al llarg del descens gaudirem de bones vistes del circ de la Cascada i les parets adjacents.

Vistes de l'impressionant circ de la Cascada (paret dels Diables) i l'agulla Petita d'Oliana.

L'endemà de la nostra ascensió en Piju, en Pastes i l'Indi van acabar una via nova a la Torre de Lleida, allà al costat mateix, la via "Crosters del Segre". Podeu veure la crònica a la pàgina Pijuclimb.

El Tresor dels Maquis (Montanissell)

A la dècada dels anys 40 van existir els Maquis que foren un grup de resistència al feixisme i actuaven a forma de guerrilles amagats a les muntanyes. Els focus més actius es trobaven al Pirineu català i a Astúries.
Després de la Guerra Civil hi havia molts amagatalls a les muntanyes que servien de refugi a aquests lluitadors contra el règim franquista. A l'Alt Urgell en trobem bastants d'aquests forats. Alguns d'aquests refugis ja havien servit a la població per amagar-se durant el període que va durar la Guerra Civil espanyola. Així m'ho explicaven els amos del Mas de la Pera de Sallent fa pocs dies. Ells ja tenien referències de tots els amagatalls de la Serra de Sant Joan i rodalies perquè els avis ja s'hi havien amagat mentre va durar la guerra.

A finals dels 40 la pressió de l'exèrcit espanyol i la Guàrdia Civil van anar minvant les forces dels Maquis, els quals no van rebre el recolzament esperat dels "aliats". Els anys 50 molts d'aquests amagatalls es varen abandonar i la resistència va passar a ser més de tipus urbà, amb sabotatges i cops econòmics a les ciutats.

Fotos del primer llarg i sortida de la R1.

Història a part, la via que us presento la van obrir en Paca i en Xavi Teixidor a la zona de la "Planxa Vermella" de Montanissell. Amb el segell d'aquests aperturistes la via prometia ser entretinguda. El diumenge amb en Santi li vem anar a fer un tastet. És un itinerari bastant aconseguit en lliure que va buscant els passos més evidents per enfilar-se al capdamunt de la serra de Sant Joan. La majoria de gent que l'ha repetit els ha agradat bastant.

Descripció de la via:

La ruta comença fent una llarga tirada en diagonal ascendent a l'esquerra. Anirem trobant pitons i parabolts i ponts de roca, com a la resta del recorregut. Cal reforçar les assegurances amb els friends. És una tirada bastant impressionant i obligada de 6b.

El segon llarg sortim per una placa vertical on no es veu res des de la reunió. Hi ha uns bons ponts de roca i un pitó amagats que ens asseguren aquest tram de 6b+. Després de flanquejar a l'esquerra minva la dificultat fins arribar a una lleixa herbosa (R2).

El tercer llarg comença amb un tram vertical de placa amb roca excel·lent i algun pas tècnic fins un diedre fissurat molt bonic. Al final del diedre, tancat per un sostre, fem un flanqueig a la dreta per una fissura de dits, molt espectacular i aeri.

Quarta tirada: Sortim per una rampa fàcil fins un tros vertical de passos tècnics amb pedra super cantelluda fins la reunió.

Llarg 5 i 6: Flanquegem a l'esquerra i ascendim per plaques i fissures de roca molt bona amb una dificultat inferior i més relaxanda que als llargs anteriors.
Descens: Anem a buscar el coll de la dreta de la paret on fem un ràpel des d'un arbre. Després hi ha una corda fixa o es fa un altre ràpel fins el terra i retornem pel camí de pujada.

Arribant a la tercera reunió i quarta tirada.

Coves dels Maquis: A prop del peu de via podreu descobrir alguns d'aquests amagatalls, bastant ben conservats, i veureu en quines condicions de duresa es desenvolupava la resistència al franquisme i la vida durant la Guerra Civil. Un d'aquests caus el van trobar per casualitat els aperturistes mentre rapelaven de la primera reunió de la via. De fet si no fos per aquesta coincidència el forat potser hagués restat amagat molt més temps doncs no és visible des del peu de paret. La gent dels pobles, sobretot els més grans, ja coneixien l'existència d'aquests habitacles però amb el pas dels anys i el despoblament de les zones rurals molts d'ells han passat a l'oblit o han quedat tapats per les herbes i les bardisses. Cal esmentar que hem de ser el màxim de curosos per deixar el lloc en les mateixes condicions que el trobem i, respectar aquests "tresors" que formen part de la història del nostre poble.

Serra de Carreu

La serra de Carreu és un contrafort de les serres interiors del Prepirineu català. És la prolongació natural cap a ponent de la serra de Sant Joan de Montanissell i està formada per una allargada carena rocosa que s'extén des del torrent de l'Obaga Negra, a prop dels Prats, fins a Abella de la Conca ja dins el Pallars. S'eleva fins els 1850 metres i està envoltada de boscos de pi i matollar baix. Al nord té a tocar la serra de Boumort.

Antigament s'anomenaven carreus els blocs de pedra emprats per fer murs i pilars. Eren rocs tallats en forma de paral·lepípede que, ben posats i enllaçats, aguantaven grans pesos. La serra de Carreu semblen blocs gegants posats un al costat de l'altra, només tallats de tant en tant per alguna canal o lleixa. En aquestes parets s'hi han obert algunes vies tot i que encara és un sector amb un bon potencial.

Després de veure una piada al fòrum del caranorte vem decidir amb el Raul i el Marcel d'anar a tastar una de les vies de la zona. La previsió de TV3 era dolenta cosa que ens va esperonar a pujar a la paret ja que últimament no n'encertaven ni una. Així fou: Sol radiant! Llastima que l'esmorzar es va allargar i com sempre vem començar a escalar a les tantes. A partir del tercer llarg va aparèixer la boira que va donar un ambient molt dolomític a l'escalada i ens va deixar els dits ben glaçadets. Sabiem que les graduacions del Miquel a les seves ressenyes eren poc benèvoles amb els "escaladors mortals". Si al grau hi sumem el fred que es va girar més les excursions entre xapa i xapa alguns passos van costar més del compte, però tot i uns petits dubtes es va imposar el valor i les ganes i es va fer cim.

Descripció de la via "Ni contigo ni sintigui":

L1: Pugem una rampa de 4b fins abastar un espit. Aquí comença un flanqueig amb passos fins fins una fissura. Després ve un mur aeri on es concentren les màximes dificultats de la via. Els trams més difícils es poden fer en Ae (30m).

L2: Bonica bavaresa fins uns blocs dubtosos. Cal assegurar-se bé amb els camalots. Passem els blocs a la dreta fins una repisa on hi ha un bon pont de roca. Pugem un compacte mur amb pedra adherent fins la reunió (20m).

L3: Ens enfilem per un diedre-placa fins un espit que ens assegura un pas aeri a l'esquerra. Sortim a una placa lleugerament tumbada on es succeeixen una serie de passos amb tècnica d'adherència sobre una roca impressionant. Entre els pocs parabolts es pot posar algun friend que treu "tensió" a l'escalada. Arribem a la reunió 3 pujant per una bonica fissura-diedre (40m).

L4: Sortim a l'esquerra per placa compacta fins un espit. Més amunt posem un friend en una fissura fins arribar a l'esperó de la paret. Passem un mur vertical assegurat amb 2 xapes fins un arbre (baga) i superem l'ultim desplomet fins la reunió (40m).

Descens: En ràpels per la via. També es pot baixar per la canal de l'esquerra amb un ràpel final de 40 metres però és millor rapelar la via.