alturgell

Paret de Primavera

2010-09-29T18:36:00.010+02:00

Vista general de les parets de sobre del poble de Fígols, amb el nou sector d'esportiva a l'esquerra i la paret de Primavera al mig.

Nova via a la cara nord de roca Narieda, més concretament a la paret de Primavera, a càrrec de l’incansable Marcel Millet i d’en Xavi Bonatti. Quinze llargs i gairebé 600 metres de recorregut, amb una dificultat màxima de 6a i obligada entorn al cinquè grau. La vàrem repetir tot just acabada d’obrir, el dia 6 de setembre (la primera ascensió era del dia 3). La via discorre per una zona amb molta vegetació, tot i així, s’ha netejat abastament per tal que el recorregut quedi net d’herbes i pedres inestables. De fet, unes setmanes abans de fer-la, i tot baixant d’arreglar les xapes de l'esperó de la Xelo-Bam, ja vàrem veure el Marcel en ple treball de jardineria vertical. Amb noves pluges i el pas de l'hivern segur que quedarà més neta de terra i pedretes.

Inici de les dificultats a la quarta tirada (5b) i fissura del sisè llarg (5c).

La via s’inicia per unes rampes fàcils de segon i tercer grau que es poden fer amb “ensamble”, en els tres primers llargs, tot i que per seguretat és més recomanable muntar les reunions. Aquestes primeres tirades van per una canal de baixada d’aigua i pedres molt característica de color blanc. Llavors la via fa un flanqueig a l’esquerra per evitar una zona herbosa i es va enfilant buscant el recorregut més net, passant per un interessant diedre inclinat i acabant en un bonic mur vertical.
La via es troba completament equipada amb més de 80 ponts de roca, pitons, espits, parabolts i algun encastador abandonat. Tots els ponts de roca es troben instal·lats amb bagues i cordinos. Nosaltres vàrem portar uns àliens que no vam fer servir enlloc. Amb 12 cintes llargues n’hi ha prou. Comptar unes cinc hores per repetir-la. Nosaltres vàrem estar una mica menys, anant amb una sola corda i saltant alguna reunió (la vàrem començar a les 16h i arribavem al cim a les 19:30h en punt, amb el temps just per baixar de dia). Del cim al vehicle hi ha una hora aproximadament, tot baixant pel camí del tossal del Balinyó, bastant netejat i fitat.

Primer tram de 6a (llarg 7) i començant el diedre oblicu a la tirada 9 (5b).

La via és cara nord i ombrívola, així que, millor deixar-la pels dies calorosos. Tot i així encara s’hi pot anar si les temperatures no són massa baixes. Evitar dies després de pluja, ja que la paret queda molt humida i plena de fang, amb risc de patinades. L'aproximació és bastant ràpida: Agafem la pista de roca Narieda que surt a prop del poble de Fígols. Al cap d'uns 200 metres aparquem a la cadena que barra el pas. Pugem per la pista i, al tercer revolt a l'esquerra, ens desviem a la dreta per un corriol i una tartera que pugen a peu de via. En total uns 20 minuts d'aproximació.

Tirada desena (5b/c) i penúltim llarg (5b).

Trobareu més informació als blocs del Xavi Diez i del Xavi Bonatti. Ja teniu un bon motiu per conèixer aquesta desconeguda paret, només solcada per alguna via antiga del Santi Llop, segurament sense gaires repeticions. A sota us deixo una ressenya sobre foto:

Mola de Sant Honorat vessant Nord

2010-08-20T23:18:00.028+02:00

Els cingles del vessant nord de Sant Honorat (foto: Ramon Rubio).

És curiós com va canviant el paisatge geològic en espais tant petits; observant el rocam de la zona del pantà d'Oliana, de nord a sud, passem ràpidament de les roques calcàries del Cretaci (a Aubenç, Esplovins...) als modelats conglomerats de les serres marginals d'Oliana. Els dipòsits de materials que deixaren els rius després de formar-se la serralada pirenaica, a finals del Terciari, i la posterior retirada del mar que ocupava la plana d'Oliana, juntament amb els processos d'erosió, han deixat un bonic conjunt rocós a la zona de Sant Honorat i de les roques del Corb. Així, dimecres passat, amb el Ramon i el Josep Maria vàrem anar a gaudir d'aquest entranyable racó de l'Alt Urgell, concretament a la via Núria, l'escalada clàssica de la zona. Ja l'havia escalat fa anys amb el Bernat Renom, just abans que ens deixés en un accident d'helicòpter fent un rescat a la canal del Cristall al Cadí. Com que el Ramon no l'havia fet, i li feia molta il·lusió conèixer el lloc, no em va costar gens deixar-me convèncer per tornar-hi.

Caminet de coll de Mu durant l'aproximació, amb les parets al fons. Escletxa per on va la via "Claustrofòbia" i esperó de conglomerat per on puja la via "La Festa del Paca".

La via ressegueix l'esperó més marcat dels tres que sobresurten de les cingleres. Està completament equipada amb espits, en bastant bon estat. La van obrir l'any 1988 en G. Arias, J.Oliva, N. Closa, R.Ll. Closa i J. Solans. Té uns 225 metres de recorregut i es fa en unes 3 hores. Les dues primeres tirades són les més verticals i difícils i es poden fer en lliure (6b) o fent alguns passos d'A0 (estrep opcional) en els trams més complicats (inici del primer llarg i desplomet a mitja segona tirada). La dificultat obligada ronda el V+. A l'inici de la via podem assegurar des de la base del pedestal (més còmode) o pujar fins a un replanet sota el primer desplom, lloc on comencen les assegurances i les dificultats (4 passos d'Ae o 6b). En el primer llarg pot ser útil un friend mitjà per assegurar un tram entre dues xapes (hi ha una fissura bona per emplaçar-lo). També caldran unes 14 cintes exprés.

Escalant a la primera tirada (5c i Ae o 6b).

Després dels dos primers llargs l'esperó s'ajeu i disminueixen les dificultats. Es fan tres tirades de quart grau on cal estar atents per cercar les rovellades plaquetes i no errar el camí (que puja aproximadament de forma lineal per la vertical de l'esperó). Les dificultats es concentren, en aquestes tirades, en petits ressalts ben assegurats. L'últim llarg s'inicia fent un flanqueig ascendent a la dreta fins a pujar un tram amunt i abastar una descomposta fissura, molt ben equipada, que ens porta fins a una replà sota el cim. En aquest replà hi ha dos espits on no cal fer reunió i, amb uns pocs metres més de fàcil grimpada, arribem a dalt de l'extensa mola de Sant Honorat.

Arribant a la segona reunió i descansant a la cinquena.

És possible enllaçar algunes tirades tot i que val la pena no córrer i gaudir de les vistes que ens ofereix la vall del riu Segre. Les llargades de les tirades són (aproximadament): L1 50 (o 10+40 si fraccionem el llarg fent reunió en uns arbrets sota el primer desplom), L2 35, L3 30, L4 30, L5 33 i L6 40. La roca és la típica de la zona, un conglomerat fosc de solidesa acceptable, però on cal parar atenció al traccionar de les preses (la via està prou sanejada després de moltes repeticions).

En Ramon arribant al cim, després del tram difícil de l'última tirada. Fotomuntatge de les bones vistes que es gaudeix des del cim de la mola de Sant Honorat.

Just a l'esquerra de la via Núria hi ha la via Vimbodí Podrit, més difícil i poc equipada. Sé que l'Amadeu Pagès i amics estaven obrint una via al costat d'aquesta, fa anys, desconec si la van acabar. Més a l'esquerra encara, a l'esperó contigu, hi ha la via Vells Amics (la primera oberta a la zona) i l'aresta dels Joncars, més exigents a causa del poc equipament però prou interessants pel seu estètic recorregut. Al costat oposat, a la dreta de la via Núria, encara hi ha un parell més d'impressionants vies del Husa i el Paca (Claustrofòbia i La Festa del Paca), més laborioses i amb trams d'artificial, per als especialistes de les escalades tot-terreny. I a les parets del vessant oriental, ratllades per verticals fissures, també hi ha alguna altra via exigent com la Callejon sin Salida.

Aproximació: Cal recórrer la pista que va de l'hostal de Can Boix (Peramola) fins a l'ermita de la Mare de Déu de Castell-Llebre (uns 3 km, en estat acceptable). Aparquem allà i pugem per la pista, en mal estat, que s'enfila cap a l'esquerra. Arribarem, després d'una forta pujada, a un collet des d'on surt una pista a l'esquerra tancada per una cadena. És la pista que farem de baixada. Continuem en lleuger descens direcció el torrent de les Caubes. Abans que la pista giri a la dreta agafarem un corriol a l'esquerra que puja cap el coll de Mu (direcció oest). Abans de creuar un marcat torrent hem d'estar atents a agafar un difuminat sender que s'enfila a l'esquerra bosc amunt, direcció a les parets (algunes fites). Al cap d'uns deu minuts hem de creuar una rasa enfilant-nos una mica per l'esquerra. Passada aquesta girem a la dreta fins a creuar un altre torrent. Llavors, ja sota les parets, haurem de cercar el lloc més net per a pujar fins a la base de la muralla (pel bosc, en lleugera tendència a la dreta i buscant la carena que baixa de l'esperó). En total calcular 1h 15' aproximadament.

La baixada des del cim no té gaires problemes. Des de dalt de la Mola baixem pel sender que va a trobar la pista que ve des del roc del Rumbau (direcció est). Abans d'un coll veurem un caminet senyalitzat que surt cap a la dreta i que porta a l'hostal del Boix. És una altra opció de baixada si deixem el vehicle en aquest hostal, així ens estalviem de fer amb cotxe la pista de Castell-Llebre (que haurem de fer a peu, cosa que allarga l'aproximació a la via en uns 30 minuts, però ens estalvia problemes si tenim un cotxe baix). Arribats a un coll, just davant del cim del Rumbau, girem a l'esquerra i, en forta baixada, anem descendint per la pista (en molt mal estat) que du a la cadena i a Castell-Llebre. Hi ha un sender que retalla el recorregut de la pista de baixada però actualment es troba molt tapat per la vegetació. Comptar uns 50 minuts de descens des del cim.

A sota us deixo un mapa de la zona i una ressenya amb els recorreguts aproximats de les vies:

Paret de la Rufa: Kimatina Fafarina

2010-07-10T14:43:00.019+02:00

Un dia de la setmana passada (finals de juny) el dia es presentava gris i ennuvolat, així que amb en Nacho vàrem decidir anar a fer una via nova del Marcel Millet a la vall de Canelles, a la vessant assolellada. La via es diu "Kimatina Fafarina". Durant el decurs del matí les boires es van esvair i el sol irradià amb la seva màxima força. La tria no fou encertada. Aquests indrets s'han de deixar pels anticiclònics dies d'hivern. La via es troba a la paret de la Rufa, una paret secundària entre la cara sud de roca Narieda i la roca dels Collars, on ja hi havíem escalat la via "Rodamóns de Bosc", també del Marcel. És una ruta amb molts trams de vegetació i liquen, tot i la neteja feta per l'aperturista. Podríem dir que és una via per a col·leccionistes o assidus al sector. També té trams de placa i fissura molt bons.

A sota una mica de descripció:

La via comença per un diedre que escalem per la placa de la dreta, per tal d'evitar una zona amb liquen. A la part de dalt, després d'una repisa, superem un tram vertical amb molt bona presa (5b). La reunió es fa en un gran arbre.

El segon llarg fa un llarg flanqueig a la dreta fins anar a buscar un petit sostret. El tram es troba assegurat amb ponts de roca i alguns pitons (com a la resta de l'itinerari). Superat el sostret i una placa fina (5c), el tram més difícil del llarg, arribem a l'incòmoda R2.

La tercera tirada és la més difícil. Comença anant a cercar un espit, després un pont de roca, i tot seguit un altre espit. A la sortida d'aquesta segona expansió es troba el pas més compromès, sobre una fina placa d'adherència (6b). Arribem a un pitó falcat i encara resta un bon tram de placa (a assegurar amb algún friend petit) fins abastar un altre pitó, just abans d'arribar al còmode replà de la R3, on hi ha dos parabolts amb anelles.

Primera tirada (5b) i placa difícil del tercer llarg (6b).

Fem un canvi de reunió desplaçant-nos uns 50 metres per l'ampla lleixa cap a la dreta. Creuem la via "Rodamóns de Bosc", que enfila per una fissura que surt per sobre nostre, a mig flanqueig. La següent reunió (R3 bis) es fa en una còmoda lleixa sense cap assegurança (baga visible del següent llarg, uns metres per sobre la reunió).

La quarta tirada puja per un tram fàcil fins a entrar en una bonica fissura vertical que cal assegurar amb els friends. El pas més difícil es troba en un diedre a la part superior del llarg, abans de dos ponts de roca on hi ha la baga posada.

Arribant a la tercera reunió i començant el quart llarg (5c).

La cinquena tirada comença fent un petit flanqueig a l'esquerra, en un tram herbós. Després va enfilant una fina placa (6a+), amb algún pas amb molt liquen, fins a superar un tram vertical per sobre un gran pont de roca. Superat aquest pas, nosaltres ens vàrem equivocar i vàrem anar a cercar un pont de roca bastant a la dreta (exposat), que pertany a la via "Excursió Vertical", les quals es creuen en aquest punt. La nostra via va pel diedre de l'esquerra, molt brut de terra i on hi ha un pitó que assegura els metres abans de la reunió.

Recuperat l'itinerari, fem el darrer llarg que ja és més fàcil (5c). Puja un tram pel diedre que domina aquesta part de la paret, i després es va enfilant per les llises plaques de la dreta, on encara hem de prestar atenció per a trobar les millors preses.

Plaques del cinquè llarg (6a+) i diedre de la sisena tirada (5c).

La baixada de la paret es pot fer anant a cercar la gran vira diagonal que passa per sota la muralla, a la dreta de les vies. A la part final es pot desgrimpar un tram més vertical o fer algún curt ràpel, just abans d'arribar al peu de via. A sota us deixo la ressenya de la via i també la topo de la via "Excursió Vertical", extreta del bloc del Santi Llop.

Torre de Lleida

2010-05-31T12:45:00.016+02:00

La cinglera d'Esplovins i les vies de la paret dels Sostres i de la Torre de Lleida (traçats aproximats).

Dissabte passat vam quedar amb en Joan per anar a fer una mica de metres a la cinglera d'Esplovins. La via escollida va ser la Jústel-Hita-Picazo a la Torre de Lleida (o esperó Roberto Fernàndez). Ja l'havia fet quan la van obrir l'any 2002 però, després d'un hivern sense escalar massa, era una bona opció per tornar a "rodar" una mica. A més, el Joan la tenia pendent. Sobre la via només dir que es troba bastant equipada amb parabolts i claus, i sols caldrà posar alguns friends en alguns passos aïllats. La roca és la típica de la regió; a trams excel·lent i a trams a vigilar. El dia abans de l'escalada havia plogut i vàrem trobar el terreny bastant moll, amb alguns blocs més inestables a causa de la humitat. El grau obligat no passa del V+, tot i així, la via és bastant sostinguda i obliga a escalar trams d'aquest grau en la majoria de llargs.

Aproximació equipada amb cables i placa de la segona tirada (5c).

Aproximació: L'accés el fem des de l'aparcament d'accés a l'esperó de les Orenetes, just a sota les parets. Passem el túnel on hi ha l'aparcament de la ferrada Regina (anant direcció Andorra) i, abans del següent túnel, aparquem a la dreta (just a l'entrada de la variant antiga de la C-14, en una zona àmplia per a estacionar). Cal travessar la carretera nova i enfilar-se per la malla metàl·lica -pel lloc més curt- llavors flanquegem a la dreta fins a una torre elèctrica i després una gran xarxa de protecció. La resseguim pel costat superior uns metres fins a trobar un corriol a l'esquerra que enfila direcció a la paret. Arribem a un mur d'uns 20 metres equipat amb unes cadenes i cables (recomanable lligar-se amb un mosquetó). Passat el tram, seguim pujant, primer amb lleugera tendència a l'esquera, fins a un segon mur més petit que superem grimpant pel lloc més factible. Evitem un tercer i últim ressalt, per la dreta o l'esquerra, i arribem ràpidament a peu de via en un petit collet (fletxa a la roca). El primer llarg no té assegurances, cal pujar verticalment fins una repisa i després anar a l'esquerra a cercar la R1, al costat d'un diedre marcat. Totes les reunions estan equipades amb parabolts amb anelles. No confondre l'entrada de la via amb un espit que hi ha més a la dreta, a uns 10 metres de terra, i que pertany a la via Trilogy.

A la vertical fissura de la tercera tirada (5c) i a la placa del setè llarg (5c).

La via es pot fer en unes 7-8 hores, o més ràpid si s'és una cordada que vagi per feina. Però una cordada molt lenta o de tres persones pot tardar més (algun escalador ja ha passat la nit en aquesta paret), així que cal ser previsors amb els horaris. Per a l'aproximació calcular uns 35 minuts i per a la baixada 1 hora, pel camí equipat de la ferrada Regina, una vegada acabada la via cap a l'esquerra (marques de pintura de color blau). Eviteu els dies calorosos d'estiu.

Al diedre central, que pertany a la via Roberto Fernàndez (5c), una de les tirades més obligades. I sortint del mateix diedre amb la boira fent-nos companyia. A la segona fotografia també es veu l'aparcament.

La via travessa dues grans feixes ascendents. Des de la segona feixa (R10), en cas de necessitat, es pot abandonar per l'esquerra, fent dos ràpels de 45 i 25 metres. Aquestes instal·lacions porten a sota la paret dels Sostres (on comença la via Pirata Solitari) i d'allà es flanqueja a l'esquerra fins el camí de baixada de la via ferrada.

Arribant a la R11 (5c) i la mateixa reunió vista des del curt tram d'artificial (o de 6c+) del llarg 12.

Alguns apunts més: Cal dur algunes cintes bastant llargues, especialment per a les tirades 11 i 12, les que trobem després de la segona feixa, ja que fan uns flanquejos bastant pronunciats. Alguna tirada té trams herbosos, especialment l'avantpenúltim llarg (L16), amb un tram central on cal pujar enmig de la vegetació agafant-se als arbres (sense més complicació). El tram d'artificial del llarg 12 és molt curt, 5 xapes, un estrep o baga de peu ens ajudarà ja que hi ha algun pas llarg per fer en A0.

A la placa sortint de la R12 (5c) i escalant sobre roca cantelluda sortint de la R13 (5b).

En resum, una via interessant en una de les parets més llargues de Catalunya, a semblança de les vies veïnes de l'esperó de les Orenetes (Eder, UES, Alfa-Centaure...), bastant homogènia en quant a dificultats i gairebé equipada. Només les dues feixes i alguna repisa que hem de travessar caminant trenquen la continuïtat de l'escalada.

Bones vistes de la catorzena tirada (5b) i el pantà d'Oliana i enfilant l'herbós llarg 16 (5c).

A sota un parell de ressenyes de la via:

Gran Manitú a roca Narieda

2009-10-08T11:27:00.007+02:00

Després d'un estiu de poca activitat grimpaire tornem a la càrrega amb algunes sortides per la comarca (i fora també), que aniré penjant al bloc quan tingui temps. La setmana passada vam fer una escapada ràpida amb el Jordi per repetir una via nova, oberta pel Kush Mañez i el Roger Olmos a la sud de Narieda. La ressenya estava penjada a la pàgina d'Onaclimb i al bloc del Joan Asín, que l'havia fet feia poc. Al llibre de piades de Coll de Nargó també hi ha un croquis dels aperturistes.

Ressenya original (font: Onaclimb) i placa d'inici del llarg 3 (5b).

És una via ràpida, equipada en els passos claus amb parabolts de 8mm. Si es va bé en el grau gairebé no posarem res, però és recomenable dur el joc de friends petits i mitjans, principalment per les dues últimes tirades, unes plaques d'adherència amb els parabolts una mica allunyats, i on trobarem alguns forats entre xapa i xapa per completar l'equipament. També portar alguna baga savinera.

Arribant al diedre del llarg 3 (5b) i començant la placa tècnica de la cinquena tirada (5c).

Si ens quedem amb ganes de fer més metres podem enllaçar vies i fer els darrers llargs de la "Sal de frutas Eno", arribant així fins el cim. És una combinació que permet escalar força metres en un grau obligat de 5b/5c, més fàcil que si fem la "Sal de frutas Eno" íntegre, que té uns primers llargs més difícils i obligats. Si no seguim escalant grimparem amunt i cap a la dreta, direcció la carena, fins trobar el camí normal de baixada. La via també es pot rapelar, tot i que crec que és millor baixar caminant.

Descripció dels llargs:

1. Inici per una placa fins un parabolt, a uns 8 metres, arribem a una zona fàcil on hem d'anar en tendència a la dreta (la segona xapa està amagada, les següents es van trobant fins la reunió).

2. Sortim a l'esquerra i anem pujant per plaques i ressalts, per una espècie de canal ampla, fins la reunió en una gran placa al costat d'uns arbres.

3. Flanquegem a l'esquerra fins una xapa (cinta llarga), anem amunt fins abastar una fissura-diedre, podem pujar per l'escletxa o per la placa de la dreta. Tirada llarga de 60m.

4. Anem amunt per un tram fàcil (1 parabolt), fins un bosc i cap a la dreta fins arribar a la base de la gran placa.

5. Placa d'adherència amb les assegurances espaiades, molt tècnica i bonica. Es puja en dos llargs de corda.

6. Darrer llarg. Sortim per placa a la dreta, passos fins, arribem a un tram vertical amb bona presa que dóna a una zona tumbada que porta a la reunió (fi de la via). Si seguim per la "Sal de frutas Eno" hem de flanquejar un bosc a l'esquerra fins a la següent reunió.

A sota ressenya de la via i vistes de les plaques superiors de la "Gran Manitú", on podem veure, en petit, els amics Sergi Villar i Santi Gallifa que van pujar darrera nostre:

Ressenya de la via "combinada" i plaques de la "Gran Manitú".

Montanissell: Con ocho basta

2009-05-13T13:08:00.006+02:00

Escalada matinal ràpida a la serra de Sant Joan, concretament al sector dret de la serra, a sobre mateix del poble de Montanissell. Hi vaig pujar amb la Cathy O'Dowd, una noia sudafricana que fa molts anys que viu a Andorra i a qui agrada molt l'escalada clàssica i descobrir els petits racons de la comarca i de la resta de Catalunya. A més la Cathy és una gran alpinista, com ho demostra la seva primera ascensió femenina a l'Everest pels dos vessants (sud i nord).

A la magnífica placa de la segona tirada (5c) i al diedre del tercer llarg (5c).

La via "Con ocho basta" va ser oberta fa 9 anys pel Miquel i la Mònica. Supera un pany de paret d'uns 120 metres d'alçada tallat per feixes i repises. La roca hi és molt bona i la via és el recorregut més assequible d'aquest sector. A més, el Miquel fa poc va fer una petita restauració afegint algunes assegurances, per a gaudiment del personal, ja que abans la via tenia un cert grau d'exposició i compromís, que ara ha minvat amb alguns parabolts i claus posats als llocs més adients.

Arribant a la tercera reunió i al petit desplom de la darrera tirada (5c).

La via s'ha modificat una mica respecte l'itinerari original, concretament a la tercera tirada s'ha obert una sortida de la R2 directa i a l'arribada de la R3 també s'ha equipat una bonica placa, a l'esquerra de la ruta original (en ambdos casos podem escollir les variants que més ens convinguin). Cal destacar els passos fins de la primera tirada com el tram més obligat i el magnífic desplom de la segona tirada, amb unes preses molt bones, com el més bonic.

El tranquil mas del Pitarell i rapelant des del cim fins a la feixa de la R3.

Aproximació: La fem des del poble de Montanissell, tot just passem les primeres cases agafem a la dreta la pista de Santa Fe, en bastant bon estat, es pot pujar amb un vehicle normal fent atenció. Al cap d'aproximadament uns 2 km i, després de passar el sector d'esportiva del "Pitarell" (a tocar de la pista a la dreta) arribarem a un revolt de dretes molt marcat amb la paret al davant. En aquest punt podem aparcar (2 cotxes).

Hem de baixar per un corriol, a tocar del cingle, i remuntar fins a sota una zona vermellosa. En aquest punt fem una petita grimpada de segon grau fins una feixa, la qual seguim a l'esquerra fins a trobar la via (parabolts visibles).

Descens: De la R4 podem baixar pel bosc seguint l'aresta fins a la pista de Santa Fe. És més còmode però si rapelem l'últim llarg i baixem per la feixa on hi ha la R3 (baixada més neta i directa fins el vehicle).

A sota la ressenya:

Collars "free"

2009-05-01T16:37:00.021+02:00

Ara fa un any que amb l'Alfons Gaston vaig repetir la via "Retirada Comanche" a la paret principal de la roca dels Collars, a la vall de Canelles. La vam fer en estil clàssic, apurant en lliure el que permetien les nostres possibilitats i la resta en Ae. Al cap de pocs dies de la nostra ascensió, l'amic Albert Castellet també la va repetir, però fent-la tota en "rotpunkt". Em va passar els graus que sortien en lliure i, amb aquests i altra informació que tenia, li vaig enviar una ressenya amb totes les vies de la paret. Ell va penjar la topo a la seva web i avui la poso al bloc amb alguna petita actualització (en total es descriuen cinc itineraris). Només hi ha les vies que s'han escalat completament en lliure, la resta les podeu trobar als llibres de ressenyes de Coll de Nargó (bar Tahussà). També incloc alguns comentaris descriptius apareguts al Vèrtex i internet.

La roca dels Collars vista des de més amunt de la font dels Vinyals.

Vies d'escalada:

1) Komando Cerdanya: Via oberta el 2006 per escaladors ceretans (nom que prové del poblat íber dels Pirineus que va habitar a la zona de l'actual Cerdanya). Els encastadors només serveixen pel primer llarg (6b) que és en part de la via "Josep Pla" (6b i A3), d'en Ballart i companyia. La "Josep Pla" després del diedre inicial se'n va a la dreta. La "Komando" té un grau obligat de 7a/7a+ (si es porta un ganxo menys), les assegurances estan a prop. Queda pendent d'encadenar 3 passos d'Ae a l'entrada de la R4 (7c?). Descens: De la sortida de la via anar a l'esquerra uns 10 m a buscar un arbre gran i baixar en dos ràpels d'uns 50m per la canal. Si es fa amb corda simple també es pot baixar per la mateixa canal fent ràpels més curts al gust o petits "destrepes" (info: piada Piju al web Caranorte).

2) El Séptimo de los Cielos: Poso una descripció de la pàgina del Piju: "Si fem una selecció de vies d’esportiva en paret calcària, aquesta és de les millors del país, per qualitat del traçat, excel·lent roca i gran ambient, al nivell de les bones del Peladet o sud del Pedraforca". Amb aquesta descripció ja queda patent que es tracta d'un gran itinerari. En un post anterior ja vaig penjar la ressenya. Per més informació podeu veure l'apartat de "comentaris" d'aquest post o anar a la pàgina d'en Piju, on descriu la repetició que van fer de la via. Es pot fer amb corda simple de 80m i rapelar per la mateixa via.

3) Retirada Comanche: Darrera via oberta a la paret (2007). Una altra bona opció per gaudir de l'excel·lent rocam d'aquesta tàpia. La via està descrita en un post anterior del meu bloc. 4 llargs ben equipats i descens en ràpel pel mateix itinerari.

A l'esquerra ressenya original de la "Komando Cerdanya" (font: web Remi Thivel) i a la dreta croquis del sector dret, amb els graus en lliure i els graus clàssics de quan es van obrir en artificial.

4) L'avi del mas de Sant Pere: Via oberta en estil clàssic (6c+ i A2+), fent bastant ús de l'escalada artificial (inicialment es demanaven 15 pitons, ganxos, 5 ploms i els encastadors). L'Armand Ballart la descrivia així a la revista Vèrtex: "La via enceta un retall de "Verdon" a pocs quilòmetres de Coll de Nargó. Escalada molt interessant per la seva varietat i qualitat, amb murs tècnics i una bavaresa d'allò més sorprenent". Posteriorment es va alliberar tota en lliure (Willow i Guillem?), sense fer ús de pitons (amb trams exposats de fins a 6c+), tot i que és recomenable dur-ne si no es va molt sobrat de grau. Descens en ràpel per la mateixa via o aprofitant les instal·lacions de la "Retirada Comanche" (les R4 de les dues vies estan a prop i es pot escollir per quina rapelar).

5) El diedre de la Seu: Via oberta també a l'estil clàssic. Escalada majoritàriament en lliure (1 pas d'Ae sortint de la R3 o 6c?). Sembla ser que actualment falten alguns dels pitons originals que es van deixar a la via. S'ha repetit sense clavar però llavors augmenta l'exposició. En un comentari bastant recent al web Caranorte d'una repetició d'en Lluís Parcerisa deia: "Via bonica, que podria ser-ho molt més amb uns petits retocs i neteja, molt variada de passatges i roca bona encara que una mica herbosa". Descens: 2 ràpels d'arbres (dur bagues de recanvi) i després pels ràpels equipats de la via "Retirada Comanche".

A sota la ressenya panoràmica en fotografia:

Roc del Rumbau: Via Sioux Connection

2009-04-27T21:46:00.009+02:00

La setmana passada vam escalar amb en Sergi d'Alella a la paret del Rumbau, gran tàpia conglomerada a tocar del pantà d'Oliana. A sobre podeu veure una foto amb el croquis aproximat dels pocs itineraris que tinc coneixement que existeixen en aquesta muralla, molt poc visitada. Vam repetir una via acabada d'obrir per en Joan Vidal, la "Sioux Connection".

Iniciant la via (5b) i a la segona tirada arribant a la R2 (6b).

La via discorre per la dreta de la paret, resseguint un seguit de plaques de roca conglomerada de no gaire bona qualitat. La via es troba molt equipada i amb les assegurances molt ben posades per progressar en lliure. Tot i així, en els llocs més difícils, es fa difícil provar els passos perquè encara hi ha moltes preses que salten en traccionar d'elles.

Començant el curt llarg 3 (5b) i a la quarta tirada (6a+).

La dificultat de la via rau bastant en el factor psicològic d'escalar en roca no gaire bona, més que en la pròpia dificultat dels passos. Grau obligat no crec que passi del cinquè, als trams difícils es poden fer en Ae i surt tot en lliure a excepció d'un tram molt vertical de la cinquena tirada que no vam ni intentar. En general el grau el vam trobar una mica més baix que el que va marcar el Joan a les seves ressenyes dels llibres de piades, suposo que influeix en aquest factor el fet d'obrir-la en solitari.

Tram d'Ae del cinquè llarg (6a i Ae) i a la R5. A la segona foto es veu l'aparcament on es deixa el vehicle.

La via s'acaba amb dues tirades fàcils (5a i 4a), ideals per relaxar-se una mica. Les boniques vistes de la vall d'Oliana i les muntanyes que l'envolten també reconforten aquests metres finals. El descens el fem en ràpels per la via, fent atenció al descendir en no tirar pedres o llastres als que es trobin a les reunions inferiors. També es pot crestejar fins gairebé el cim del Rumbau i baixar per la pista que porta a l'ermita de Castell-llebre i a l'aparcament (uns 50 minuts).

A la darrera tirada (4a) i última reunió amb el pantà i Espluvins al darrere.

A sota un parell de croquis de la via:

Paret de la Rufa

2009-04-10T22:26:00.013+02:00

Les parets de la vall de Canelles, amb la paret de la Rufa al centre.

Ahir era l'únic dia de Setmana Santa que anunciaven bon temps i que els compromisos familiars permetien fer una escapada ràpida a la muntanya. Així que, amb en Jordi Làtox, vam decidir tornar a Canelles a fer una de les últimes vies que havia obert el Marcel Millet en una de les parets perdudes d'aquesta vall, la via "Rodamóns de Bosc".

El panorama en arribar a l'aparcament fou una mica descoratjador, ja que les parets encara rajaven d'aigua de les pluges dels dies anteriors. Però segur que la roca s'assecaria ràpid, o això crèiem.

Parets i agulles durant l'aproximació i escalant la primera tirada de la via (4c).

La paret queda entre la cara sud de roca Narieda i la roca dels Collars. L'aproximació es fa en uns 45 minuts començant pel mateix camí que per anar a la sud de Narieda, però flanquejant a la dreta una vegada passat el riu de Canelles. La baixada és també la mateixa. Nosaltres però, vam fer-ho diferent; deixant el cotxe a prop del mas de Sant Pere, baixant al riu de Canelles i pujant directament per la tartera que hi ha a sota la paret. La baixada també la vam fer per les canals que hi ha a la dreta de la muralla, sense camí definit i bastant salvatge, només algun vestigi denotà que per allà hi havia passat algun contrabandista en èpoques pretèrites. Comptar 45 minuts d'aproximació i 1h15' de retorn per a qualsevol de les dues opcions.

Tercera tirada (5b) i flanqueig de la quarta (5b).

En arribar a la paret la roca encara estava bastant molla, sobretot als dos primers llargs on, tot i no ser gaire difícils, l'aigua ens va obligar a estar alerta per no patinar. La via en general va per plaques i fissures amb trams netejats d'herbes i blocs però encara amb molta terra i vegetació que dificulta la progressió. La podríem definir com una via "per a coleccionistes", de grau assequible però on cal prestar atenció a la roca. Amb bagues, joc de friends i els tascons és suficient per completar el material deixat com a equipament fixe.

Començant el cinquè llarg (5c) i vistes de la vall i l'agulla de Canelles.

Descripció de la via:

L1: Pugem per unes rampes de roca fins una repisa on hi ha un pont de roca (podem muntar la R-0 aquí o més avall). Seguim per plaques assegurades per ponts de roca (instal·lats) fins a un esperonet que pugem. Reunió al final a l'esquerra (3 espits).

L2: Pugem uns metres per un diedre fins fer un pas fi de placa a l'esquerra assegurat per un espit. Seguim per una fissura i canviem al diedre de la dreta fins una repisa (espit). Pugem per una bonica placa fissurada i anem en tendència a l'esquerra fins una repisa. Pugem uns 5 metres fàcils a la dreta fins la reunió (2 espits).

L3: Pugem fins un replà amb arbres i enfilem una placa fins una fissura ampla (Camelot 3). Atenció a uns blocs mòbils. Seguim per una bonica placa vertical assegurada per dos espits. Arribem a un tram més brut i dret on dos pitons asseguren els darrers metres fins a la reunió (2 espits i 1 clau).

L4: Pugem per unes rampes herboses fins un pitó i un arbre on hi ha una baga. Fem un tram vertical assegurat per dos claus i flanquegem a l'esquerra en un tram aeri. Hi ha vàries savines amb cordinos posats que assegurem els passos. Reunió una mica incòmode (3 espits).

L5: Sortim a l'esquerra fins un pitó i pugem un tram dret netejat de blocs però molt brut de terra. Arribem a una fissura (diedre) on posarem algun friend per assegurar un pas a la placa de la dreta fins un espit. Continuem per un tram molt bonic on dos ponts de roca asseguren l'entrada a la reunió (1 PR, 1 espit i 1 clau).

L6+L7: Sortim a la dreta fins un clau i fem un tram vertical de bona presa (ponts de roca). Arribem a la reunió 6 (1 espit i 1 clau) i podem fer-la o seguir per un tram fàcil sense assegurances fins al final de la via (reunió en un arbre).

A sota la ressenya:

Narieda Sud: Sal de frutas Eno

2009-03-28T18:23:00.010+01:00

A sota: Primera tirada (6a+) de la via nova de Narieda:...

Aquesta setmana hem tornat a gaudir de les escalades hivernals de la sud de Narieda, després d'una temporada de poca activitat sobre roca. Així que fem una visita al llibre de piades de Nargó i descobrim que han obert unes quantes vies noves a la vall de Canelles. Enredo al Roger per fer-ne una. Ell no està molt convençut en veure la llargada i els graus, però es deixa enganyar sota promesa que serà una escalada poc obligada i amb els passos difícils concentrats en llocs molt puntuals. El Roger tampoc ha grimpat molt en tot l'hivern, però s'ha fet un fart de fer metres amb els esquís, així que el fons per fer desnivell ja el té.

Segona (5b) i sisena (6a+) tirades respectivament.

La via discorre per bones plaques arrampades de pedra excel·lent, amb passos tècnics d'adherència bastant obligats. El grau és més exigent que a d'altres vies del sector, com la "cafè, copa i puro" que havíem fet fa un any. La veritat és que hi ha hagut alguns passos que me'ls he hagut de mirar bastant, i el Roger ha quedat també ben servit amb tanta placa llisa.

Inici de la setena tirada (5b) i a la difícil placa del vuitè llarg (6b).

Les tirades es veuen entretallades per nombroses repises i feixes, en aquest sentit la via és poc contínua. També trobem molts trams amb herba o terra, que no marxarà fins després d'algunes pluges. S'han netejat molts blocs en l'obertura, però la via encara està un pèl bruta.

El tècnic llarg 9 (6a) i passant el sostret de la tirada 11 (5c).

A sota us deixo les ressenyes de l'activitat:

Cingle del Repetidor (Montanissell)

2008-11-01T23:13:00.039+01:00

Panoràmica del sector occidental de la serra de Sant Joan. Al fons es veu la muntanya de la Mare de Déu de Carrànima (Bóixols) i el Montsec que emergeix sobre el mar de núvols.

El cingle del Repetidor o cap de l'Obaga Negra (1698m) es troba situat a la part més occidental de la serra de Sant Joan de Montanissell. És l'últim sector d'aquesta extensa serralada abans que el riu de Pujals la divideixi per convertir-la en la serra de Carreu, ja dins el Pallars. El congost per on passa el riu també serveix d'accés natural a la zona dels Prats i la reserva de caça de Boumort, llocs interessants per fer excursions o veure fauna.

Començant els llargs tercer (5a) i sisè (5b) de la via "Pa de Quilo". A la foto de

la dreta es veu a sobre l'escalador la curiosa formació vegetal que dóna nom a la via.

Ara farà 4 anys aquesta part de paret, també coneguda per "sector de les Antenes", va ser famosa per la troballa d'un jaciment de gran interès arqueològic. Un grup de bombers d'Isona afeccionats a l'espeleologia i a la recerca d'antics amagatalls de la guerra civil va localitzar un avenc (la cova de Montanissell) amb un important enterrament funerari col·lectiu de l'edat del Bronze. Aquest conjunt arqueològic estava format per vuit esquelets disposats ordenadament al fons de la cova. Eren majoritariament dones i nens. Una de les dones, l'anomenada "Senyora de les Muntanyes", portava un collaret, braçalets i altres element ornamentals de gran valor. Un dels grans misteris a esbrinar és com es van dipositar els cossos allà, ja que per accedir al lloc cal rapelar uns pous verticals.

Sectors esquerra i dret del cingle del Repetidor.

Donat que la cova es troba a mig cingle, els treballs de recuperació dels cossos per part dels arqueòlegs de la Generalitat va ser una tasca complexa que va requerir l'ajut dels bombers. Aquests per tal de facilitar l'accés als investigadors, van haver d'instal·lar cordes fixes tant a l'accés a la cavitat com per baixar pels pous. També es va tirar un cable des de les antenes per portar-hi electricitat i es va fer el trasllat de material amb helicòpter. En aquest enllaç podeu veure un interessant reportatge de TV3 on s'explica tot el procés de descoberta i estudi.

Vies d'escalada:

A nivell d'escalada la paret té unes 4 o 5 vies obertes. Les més conegudes són les vies del "Pa de Quilo" i la via "El Cap i el Passerell a Montanissell", que per la seva dificultat assequible s'han escalat bastant des de la seva obertura (podeu veure les ressenyes a les fitxes d'usuaris de la revista Vèrtex, amb bones descripcions dels accessos i les tirades). La cova on es van trobar les restes està situada a uns 20 metres a la dreta de la tercera reunió de la via de "el Cap i el Passarell" .

Últim llarg de "Pa de Quilo" (Ae i 5b) i arribant al cim amb l'inici de la serra de Carreu al fons.

Al cingle del Repetidor les vies acostumen a estar farcides de repises i bastanta vegetació. No és una escalada especialment agraïda tot i que també tenen trams bons. Estan bé per passar un dia coneixent aquesta raconada de l'Alt Urgell. A sota us deixo una fotografia amb la ressenya de les dues vies a dalt esmentades:

Equipament: Les vies estan equipades amb espits i claus. Cal dur joc de tascons, friends i bagues. A la via "Pa de Quilo" es van endur claus deixats pels aperturistes però es passa bé amb els encastadors (s'han afegit alguns espits en el lloc d'alguns claus).

L'accés a peu de via es fa des de la pista que surt del PQ 20'5 de la carretera de Coll de Nargó a Bóixols (L-511). Prenem aquest trencall i a uns 700 metres (coll de la Creu de Ferri) girem per la pista de l'esquerra que va a Boumort. Al cap d'uns 1200 metres aparquem en un revolt a l'esquerra. Enfilem a peu la pujada que porta a peu de paret, visible a la nostra dreta. En uns 20 minuts (fites) arribem fins l'inici de la via del "Pa de Quilo". La via del "Cap i el Passarell" es troba uns 40 metres més a la dreta.

El descens es pot fer per vàries opcions:

1-El més habitual és per la pista que puja a les antenes per darrera la cinglera, fins el barranc de l'Obaga Negra (interessant barranc d'iniciació ben equipat) on anem a buscar la pista que va als Prats i Boumort (vegi's mapa). Baixada d'una hora aproximadament.

2-Per una canal a l'esquerra de la paret. Amb algun ràpel curt. Descens més directe i ràpid. El desconec ja que no l'he fet mai.
3-Per la canal que hi ha a la dreta de la paret (canal Fosca). Aquesta s'agafa en un dels revolts de la pista que baixa de les antenes i va ser la canal que es va fer servir per fer l'exploració arqueològica de la cova de Montanissell.

Si es disposa de vehicle 4x4 també es pot fer a la inversa: Pujar fins les antenes i baixar per la canal Fosca fins a peu de via. La pista però, es troba en mal estat i a l'hivern pot haver-hi neu.

Panoràmica de la serra de Sant Joan.

És interessant visitar el forat de la Bòfia dels Prats, curiós esfondrament del terreny que es troba molt a prop del cim. S'ha de seguir en descens la línia elèctrica que baixa de les antenes i, a prop del segon pal, trobarem aquest immens forat que forma una gran sala (es pot baixar amb un ràpel de 15 metres a la base de la sala, una altra galeria s'endinsa fins una profunditat total de 42 metres). Està a tocar del penúltim revolt de la pista que duu al cim, a l'oest d'aquesta i a 1625m d'altura.

A sota teniu un plànol de la zona:

Mapa de la zona i el forat de la Bòfia dels Prats.

Paret del Grau

2008-10-13T12:42:00.020+02:00

Vista panoràmica de la paret del Grau del Miquelet.

Ja fa uns dies l'amic Xavi Gili em va comentar que havia fet una via a la paret del Grau, a Coll de Nargó, però no recordava el nom. Només sabia que estava equipada i que el grau rondava el 5+ o 6a. Li vaig dir que li enviaria una foto amb les vies marcades per veure si em sabia endevinar quina ruta havia escalat.

Aquest estiu, aprofitant que a les tardes corria l'airet i s'hi estava prou bé, també vam aprofitar per fer algunes vies en aquesta paret. Roca bona, vies equipades, corda simple i possibilitat de fer més d'un itinerari en poca estona són l'al·licient principal per fer-li una ràpida visita.

L'Alfons al primer i segon llargs de la via "Triarca" (6a i 6a+ respectivament).

També vaig aprofitar per fer alguna via pendent, com la "Comando Zeretà", amb una ressenya original amb el grau molt devaluat i que ens va fer suar de valent.

El Ferran a la primera reunió i fent la fissura de la segona tirada (6b+) de la "Comando Zeretà".

Aprofitant que encara hi ha gent que li costa trobar les rutes amb la ressenya dibuixada, que havia d'actualitzar alguns graus i que el Miquel havia obert unes quantes vies noves, he aprofitat per fer un parell de topos sobre foto per facilitar la localització de les vies i posar al dia la informació.

Algunes rutes tenen el traçat aproximat ja que no les he fet (principalment les de setè grau). He fet una selecció de vies recomanables afegint un asterisc als llistats de vies. Són algunes de les que s'acostumem a fer més sovint, amb millor roca i passatges (tot i que de la resta també n'hi ha de molt bones). A sota us deixo les dues ressenyes:

L'accés a la paret es evident des del coll Piquer (agulles de Nargó), en uns entre 10 i 20 minuts segons l'itinerari escollit. El descens de totes les vies es fa rapel·lant.

Últim llarg de "Triarca" (6b) i segon de la "No t'ho perdis" (6c+), una de les millors vies de l'Alt Urgell.

Sectors "Puck" i "No Puc" (Coll de Nargó)

2008-07-09T16:14:00.011+02:00

L'altre dia vam fer una visita al sector "Puck" de Coll de Nargó, un petit sectoret orientat a l'oest on podem tenir ombreta al matí, fins les 13 hores aproximadament. Aquest sector es troba just a tocar de la pista que puja des de les agulles de Nargó a Montanissell, a uns 2 km dels "Titolos". El millor és pujar-hi a peu des de Coll Piquer (agulles) ja que la pista es troba en molt mal estat (4x4 imprescindible si volem arribar a peu de via sense caminar). És un lloc ideal per gaudir d'unes poquetes vies (7) de grau baix/mitjà sobre molt bona roca i excel·lent equipament.

A la dreta foto de la via "De la patata" (6b).

Aprofitant que feia airet i l'exposició al sol era suportable vam fer una visita també al sector "No Puc", situat just davant de l'anterior però amb vies molt més difícils (10 vies entre 6a+ i 7c). Aquest sector també està prou bé per passar-hi una tarda (a partir de les 16 hores, aproximadament, les vies estan a l'ombra).

A sobre dues seqüències d'en Xavi Garcia a la via "L'aspirant" (7a+).

A sota les ressenyes dels dos sectors:

Via EDER (Esperó de les Orenetes)

2008-05-02T23:47:00.004+02:00

Diumenge passat vam anar amb en Ferran Ullastre a la gran cinglera d'Espluvins per gaudir de les llargues escalades clàssiques al sol. La via escollida va ser la "EDER" a l'esperó de les Orenetes, oberta l'any 1979 per gent de Manresa i que encara no havíem repetit. És una via bastant directa amb una dificultat sostinguda de cinquè grau, amb alguns trams molt bons i amb d'altres d'herbosos i amb mala roca, seguint la tònica general d'aquestes parets. Segons el Picazo seria una de les millors vies de l'esperó si s'arreglés una mica. Però crec que, tot i tenir trams molt bonics, l'escalada clàssica més interessant potser segueix sent la combinació Alfa Centaure-Platinum.

Inici de la via EDER i vistes de la cinglera i el pantà.

La EDER ressegueix uns sistemes de plaques i fissures a l'esquerra de l'Alfa Centaure, cal anar mirant la ressenya per trobar bé l'itinerari. Nosaltres en duiem una del Joan Jover de la pàgina "la-tribu.cat" i una de la revista Desnivel. Al final a la d'en Jover li faltaven algunes tirades i la més fiable va ser la panoràmica de la paret de l'Armand Ballart apareguda al número 204 del Desnivel. A la tàpia erem nosaltres i quatre cordades a la via UES, va quedar clar que les vies ben equipades tiren més al personal.

Vista de la cinglera amb el traçat de la via EDER i les aglomeracions als primers llargs de la via UES.

La via s'inicia a uns 20 metres a la dreta de la via UES (o de l'Anglada, que és absorvida en els primers llargs per la UES), en un punt on hi ha una fletxa de color groc difuminat pintada a la paret. Es pot entrar també per unes petites fissures que hi ha més a la dreta que pugen fins la savina on hi havia originalment la primera reunió. A sobre d'aquesta savina cal anar a buscar la primera reunió (segons la nostra ascensió) al peu d'un diedre evident, a l'esquerra, i evitar uns pitons i espits que pugen per les plaques que hi ha a sobre de la savina. Són d'un antic projecte del Franc i el Ramon que ha quedat com una variant de dues tirades.

Començant el vertical diedre de la segona tirada (5b) i estudiant per on va la via a la R3.

La via té algunes variants i es pot fer amb tirades més o menys llargues, al gust. Nosaltres en vam fer 11 tot i que la ressenya original en marcava 18. Amb cordes de 60 se'n fa més via que antigament amb les cordes de 40 metres. Per trobar bé l'itinerari cal anar buscant la línia més lògica de la via, tot i així cap a la meitat hi ha algun tram perdedor, on no hi ha peces posades que marquin per on s'ha d'anar. S'ha de vigilar amb la roca en alguns punts i reforçar bé alguns passos, sobretot en llocs on falten pitons i costa una mica de posar encastadors, com per exemple el diedre del cinquè llarg o al començament del sisè.

Inici del quart llarg (5b) i enfilant la vuitena tirada (4b).

Per repetir la via en tindrem prou amb 12 cintes llargues, joc de tascons, àliens i friends (fins el Camalot número 3) i bagues per les savines. Hi ha alguns punts que antigament s'hi havia pitonat i ara no hi ha res. A vegades es pot posar algun tascó petit però si es va just de grau no està de més dur 4 o 5 pitons (no imprescindibles).

Arribant a la R9 (4c) i diedre del desè llarg (5b).

L'aproximació la fem en uns 40 minuts des del pàrquing de la via ferrada i la baixada en 1 hora 30 minuts, aproximadament. Del cim anar a l'esquerra seguint uns punts blaus fins a trobar el camí de baixada de la ferrada, tot passant per sobre de la Torre de Lleida i la paret dels Sostres. A l'inici de la baixada cal estar a l'aguait doncs els punts blaus estan posats de tal manera que generen certa confusió. En resum; una bona opció per disfrutar fent metres si ens agraden les vies d'aventura.

El Ferran content arribant al cim i la topo de la via.

El Ganivet de Bóixols

2008-04-26T18:02:00.026+02:00

Fa uns dies vam anar a repetir una via que havien obert no fa gaire en aquesta esmolada paret que es troba a la dreta del coll de Bóixols, anant de Coll de Nargó a Isona per la carretera L-511. La tàpia és molt visible des de la carretera ja que el cim està format per una llarga aresta molt aèria. El lloc serveix també de mirador abans d'entrar al Jussà i d'abocador natural de molts impresentables que s'aturen a gaudir del paisatge i llencen les més diverses deixalles barranc avall (a la canal de baixada a les vies hi podem trobar de tot; des de llaunes, ampolles, plàstics i sabates fins un cotxet de nen petit).

Foto esquerra: Aparcament, al costat del cartell, amb el cim de Setcomelles al fons. Foto dreta: Cara nord del Ganivet.

El Llorenç em va passar una topo de la via nova que havien inaugurat feia poc, "El Balcó del Voltor", i com que l'aproximació és molt ràpida i la via curta vam aprofitar un dia que teniem poc temps per anar a repetir-la. Són tres llargs (que vam fer en dos) més l'aresta del cim. La roca és variable, de franges de calcari gris excel·lent a zones més herboses i amb blocs dubtosos, però està bé per conèixer el lloc.

Vistes de la primera tirada (5a) i la tercera (5a) de la via "El Balcó del Voltor".

Al Ganivet, a part d'aquesta via, hi havia oberta la via "Dels Perduts" (A.G.Picazo i X.Vidal, 1988) que va per tot l'esperó de la part oriental de la paret. Aquesta via, tot i que les ressenyes que es van publicar a l'època hi consten els aperturistes abans indicats, ja havia sigut ascendida anteriorment per dos escaladors lleidatans; en Àlex Baldillou i en Jordi Muñoz (morts posteriorment en accident de muntanya al pilar Bonatti del Dru), encara que ells no van deixar res a la paret i quan hi va anar en Picazo i en Vidal es van pensar que feien una primera. En Ferran Ullastre m'ha confirmat aquestes dades (amb trucada a en Rafel Bernat, que coneixia a l'Àlex i el Jordi) i m'ha passat la ressenya original (foto de la dreta) d'aquesta via que els primers ascensionistes van anomenar "Esperó de l'Heura" (que és tal com s'ha de dir).

Ressenyes del "Balcó del Voltor" (Llorenç Vallès) i de la malanomenada via "Dels Perduts" (Armand Ballart).

La via "El Balcó del Voltor" també la creua una ruta oberta amb anterioritat pel Miquel Blanco, de dues tirades desequipades (alguns cordinos en arbres), amb reunió en un forat característic molt visible al mig de la paret. És la via "De l'Ull". A la cara nord hi ha una línia d'espits, projecte antic del meu amic Quim Gatell, que no sé si va acabar d'equipar abans de marxar de missió a l'Àfrica i Bolívia amb Metges Sense Fronteres, on porta un parell d'anys treballant per la causa humanitària. Segons ell sortia una via de 7a, aproximadament. I a la cara sud hi ha dues vies més de dos llargs desequipats (1 espit a cada R, un al cim i un parell de claus) que vam obrir el 24 i 25 d'abril amb en Nacho, en dues escapades ràpides per la tarda. Són la via "Ratpenat" i la via "Futur Incert" (a la dreta foto de la R1 d'aquesta última, feta pel Pere Puig). Tenen uns primers llargs de roca molt bona (especialment a la "Ratpenat" on entren els friends que dóna gust) i uns segons amb la roca bastant trencada on s'ha de vigilar. Igual arreglem aquestes segones tirades i deixem les vies una mica equipades per a facilitar futures ascensions, ja es veurà.

Per totes les vies dur tascons, àliens, friends i 5 claus (excepte "El Balcó del Voltor" on no calen els claus). L'aproximació és evident per la canal (en uns cinc minuts). A sota panoràmica de la paret amb les vies del vessant sud:

El Ganivet de Bóixols amb la paret de la Cantarela (serra de Carreu) al fons.

Sector de l'Ànima (Coll de Nargó)

2008-04-15T00:15:00.013+02:00

Dilluns per la matinada havia plogut bastant, les parets regalimaven d'aigua , així que havíem de buscar alguna alternativa que no tingués massa repises, fissures o vegetació, a més, pel matí hi havia núvols que amenaçaven, per tant no valia la pena anar gaire lluny. Al final ens vam decidir per anar a provar sort al sector de l'Ànima. Sempre havíem passat per sota aquesta modesta paret on hi ha l'esperó "Ploramiques", una via oberta per en Josep Maria Alsina, fa anys, en una de les seves visites a la comarca. Es troba a la dreta de la pista de Montanissell, un tros amunt després dels "titolos" de Nargó. És com una agulla molt gran i allargada que forma dos esperons en els seus extrems (objectius de la jornada). A sota vista de la paret i les vies existents:

Aparquem al costat de les agulles de Nargó. Amb 4x4 es pot pujar un tram més per la pista, però aquesta està en molt mal estat. Caminant triguem uns 25 minuts fins a peu de via, tranquilament. Cal seguir la pista fins un revolt molt tancat a l'esquerra on veiem la paret a sobre mateix. En aquest revolt deixem la pista i enfilem per la dreta a buscar un llom de roca que ens duu fins a sota la paret (algunes fites).

Comencem per l'esperó de l'esquerra, el "Tiquismiquis" obert pel Miquel Blanco. Cal seguir la base de la roca a l'esquerra fins una mica de canal que remuntem. A la dreta de la canal es veu el primer parabolt. Posem un alien abans de xapar-lo ja que està una mica amunt i la pedra està molla. La via són dos llargs de 6b i 6a+, equipats. El primer bastant guapo amb passos variats i el segon amb una sortida desplomada i després per placa tècnica fins uns blocs sota la reunió (compte!). L'últim llarg desequipat duu al cim però està molt trencat, no el fem (3r grau). Amb un ràpel equipat de 55 metres som a terra.

Vistes dels desploms i plaques de l'impressionant sector nou que estan equipant i primera tirada de l'esperó "Tiquismiquis" (6b).

Tornem a la dreta de la paret a fer la via de l'Alsina, l'esperó "Ploramiques". També dos llargs, un de 6b i un de 6a. Peu de via incòmode. Els primers metres són bastant fins i tot i estar la via equipada les xapes allunyen bastant, si li posessin 6b+ tampoc li sobraria el "plus". Passos tècnics i entrada a la reunió vigilant algun bloc dubtós. La segona tirada surt per una rampa on llacem una baga en una savina ja que la primera xapa torna a estar bastant amunt. Superem un curt desplom per una fissura que ens porta fins el cim. Ràpel equipat volat de 45 metres fins una canal i cap a casa que torna a ploure.

Contrallum a la primera tirada de l'esperó "Ploramiques" (6b), la corda està una estona a l'aire entre xapa i xapa. A la dreta vista del llarg des de la R1.

A sota ressenya de l'activitat:

Collars: "Retirada Comanche"

2008-04-06T20:14:00.016+02:00

Una setmana més tornem a la vall de Canelles, el seu calcari és d'una adherència molt bona i sempre ens aporta unes bones sensacions. Després de xerrar una estona amb els avis del mas de Sant Pere enfilem la pista que ens porta fins a sota les parets. A la masia de moment no tenen problemes d'aigua. La font dels Vinyals brolla i el riu de Canelles baixa amb un bon cabal d'aigües cristal·lines. Aquesta aigua rega els antics camps de presseguers i cireres del mas que hi ha més amunt, cal Penya. Fa anys l'àvia de Sant Pere treballava a temporades a la finca dels seus veïns i ens explica les excel·lències dels fruits que allà s'hi collien. Anava a "plegar-los" i els portava a vendre a mercat a Organyà i a la Seu. Ens diu que, tot i vendre els préssecs i les cireres més cars que a les altres parades, en poca estona els tenia tots venuts de lo bons que sortien. Partien els guanys amb els propietaris de cal Penya. Actualment la finca la porten uns joves que viuen a l'Alzina d'Alinyà i no ho tenen tant cuidat. No passen gaire sovint pels terrenys i els arbres fruiters no els sulfaten les vegades que caldria.

També ens expliquen els avis del mas de Sant Pere les històries dels presoners de guerra construint a pic i pala els petits túnels de la carretera d'Alinyà, però els deixaré per un altra dia ja que omplirien moltes pàgines.

El corriol final és curt però empinat. Som a principis d'abril i déu n'hi do la calor que fa. Sort de l'airet que baixa de les alçades (on encara s'hi veu una mica de neu) i refresca l'ambient.

La via escollida és la "Retirada Comanche". L'havia començat fa anys l'amic Raül però només tenia una tirada oberta. Al final l'any passat la van acabar amb en Joan Vidal. Encara no l'havia anat a repetir i amb l'Alfons vam decidir d'anar a provar que tal era.

Descripció de la via:

Primera tirada: Comença amb tres passos d'Ae, primer un espit i després dos parabolts. Sortim amb delicadesa agafant-nos a un bloc i ja agafem una placa de gotes d'aigua, regletes i forats. La quarta xapa està una mica amunt però hi ha bona presa. Uns passos tècnics i arribem a la R1. Aquest tram és 6a+.

L'Alfons al primer llarg (Ae i 6a+) i jo al començament del segon (6b).

Segona tirada: Comença flanquejant a la dreta i enfila un desplom amb bona presa i amb algun pas llarg (6b). Aquest tram és molt bonic i espectacular. Arribem a la sortida del desplom on hem de fer uns difícils passos de bloc (6c+) fins agafar millor presa i arribar a un petit diedre (6a). El diedre acaba en un desplom de poca presa (diuen 7b+, potser, nosaltres el passem en Ae). Un tram en lliure de 6a i arribem a la R2.

L'Alfons a la segona tirada. Roca excel·lent i verticalitat.

Tercera tirada: Tornem a tibar de gotetes d'aigua i roca rugosa. A l'Alfons aquesta pedra li recorda una mica Taghia, ell que ha tingut la sort d'escalar-hi. A la ressenya original marca un pas de 6c. Crec que és un pas llarg d'un invertit que trobes a mitja tirada. Aquest el passo bé, vaig de segon, però el 6b+ de l'entrada a la reunió amb flanqueig de "nyapes" a la dreta em costa bastant. Surt però m'adono que sempre em falta força de dits quan s'ha de tibar de presa petita, hauria d'anar alguna vegada al rocòdrom del pavelló d'esports de la Seu.

Començant el tercer llarg (6c) i vista de la R2.

Vistes del tercer llarg (6c): A la placa i arribant a la presa salvadora abans de la reunió.

Quarta tirada: Sortim en lliure (6a+) però ràpidament desapareixen les preses i hem de fer un bon tram d'Ae (va bé dur un estrep). Aquesta part és la menys interessant de la via. Placa vertical compacta i llisa. Algun "bou" ho podria apurar però suposo que sortiria de grau elevat. L'entrada a la reunió torna a ser en lliure.

A la R4 s'acaba la ruta ja que s'ajunta amb la via veïna ("L'avi del mas de Sant Pere"). Baixem en dos ràpels ja que anem amb doble corda. La via també es pot fer amb corda de 70 i baixar des de les 4 reunions equipades per a rapelar.

Tercera reunió i al tram final de la quarta tirada (6a).

Narieda: Cafè, copa i puro

2008-04-01T16:03:00.015+02:00

La cara sud de Narieda amb la via nova.

I per acabar un bon dinar o per gaudir d'una bona escalada només quedava: "Cafè, copa i puro", així que dissabte amb en Gatsaule ens vem adreçar a aquesta nova via de la cara sud de Narieda, oberta feia poc (gener de 2008) pel Marcel Millet. Havíem vist la ressenya al llibre de piades de Coll de Nargó feia un parell de setmanes i, com que pintava bastant bé, vem posar dia i hora per retrobar-nos i anar a tastar les assolellades plaques d'aquest vessant de muntanya.

Després del corresponent esmorzar anem cap a l'aparcament, a la carretera de Canelles, on ens trobem amb la Lu i la Clara que van a fer la "Postres de Músic". La Lu ja hi havia fet un intent que va acabar en pluja i avui era el dia per tatxar aquesta via pendent.

La pujada es va fent xino-xano tot xerrant i en 45 minuts som a peu de paret. El Joan i jo tenim avantatge ja que la nostra via comença en una repisa a l'alçada de la segona reunió de la "Postres", és com sortir a la "pole position", però aquesta vegada en comptes de sortir des de més endevant va ser des de més amunt.

Vistes, des de baix i des de dalt, de la primera tirada.

La via no té pèrdua gràcies al generós equipament en forma d'espits, pitons i un nombre elevat de ponts de roca equipats. Vem dur els tascons i friends però gairebé només els vem passejar. No cal posar gran cosa ja que vas trobant poderosos ponts amb la baga posada (d'aquí un temps quan les bagues estiguin gastades potser si que s'hauran de reforçar), així que amb 10 cintes i algun esporàdic friend petit per reforçar algun passet o alguna reunió és suficient. Quin plaer obrir un itinerari així amb tants i tant bons punts de protecció naturals.

També esmentar que a la via s'ha fet bastant neteja de blocs i pedres soltes però encara li caldria unes bones pluges per acabar de treure el polsim que hi ha en molts trams de la paret (i a tots també ens aniria bé una mica més d'aigua, sinó aviat només sortirà aire de les aixetes!).

Disfrutant a les fissures del segon llarg i a la placa del sisè.

La temperatura va ser molt agradable per escalar. El març és una època ideal, potser en algun moment, fins i tot, una mica de calor. En 3 hores i mitja ja teniem la via "al sac", fent totes les reunions que marcava la ressenya original. Com que no sabiem els metres de les tirades vem muntar totes les reunions encara que molts llargs són curtets (20-25 metres) i pots enllaçar tirades.

Flanquejant per sota els sostres (tirada 7) i a la placa fina del penúltim llarg.

L'escalada, a diferència de les vies veïnes on predomina l'adherència, es desenvolupa sobre plaques amb fissures i forats molt bons per agafar-se. Només de tant en tant trobem alguna placa més tècnica on cal mirar-se una mica les preses per progressar. És en aquests punts on trobem els pocs espits de protecció que té la ruta.

En Gatsaule acabant la via i una vista aèria del recorregut des del magnífic mirador del Cogulló de Turp.

I a sota la ressenya amb una descripció aproximada de graus, metres i punts d'assegurança:

Paret de les Dues (Peramola)

2008-03-26T17:47:00.013+01:00

Ahir havíem quedat per sortir a escalar, sense cap projecte definit. Un cafè amb llet i una bona ensaïmada amb cabell d'àngel al Tahussà, amb els llibres de ressenyes al davant, sempre ajuda a inspirar-se. Mirem per anar al Roc del Galliner però unes boires una mica espesses ens fan desistir, allà dalt si engega a ploure és una mica compromès. Com que cap a Oliana fa més sol el Nacho treu una llista que té de vies pendents i busca que hi ha per allà. El Roc de les Dues? D'acord. Després d'un intent frustrat no hi havíem tornat i avui serà el dia per escalar-hi. Com que no portem gaires friends decidim anar a fer la via Ford Apache. La paret és molt visible des de la C-14 per sota d'Oliana. Jo sempre l'havia anomenat paret de Sant Marc perquè hi ha el cim del mateix nom a prop però el nom real és roc o paret de les Dues o paret de Peramola.

Mapa d'aproximació i caminant pel GR-1 cap a la paret.

L'altre via que hi ha a la paret és el diedre Anuk, netejat i amb alguns parabolts afegits darrerament per a ús i gaudi dels escaladors (gràcies Ignasi). Tot i així s'han de dur tascons i friends. Serà objectiu d'una propera visita. La Ford Apache es troba completament equipada amb parabolts de 8 i 10mm, tot i que algun friend petit pot ajudar en algun pas.

L'aproximació és bastant ràpida amb un darrer tram de corriol molt dret i netejat i fitat per no perdre's. S'ha de felicitar al Joan Vidal pel treball de deixar el camí d'aproximació molt decent (el terreny és bastant dolent amb molta vegetació). Des de l'aparcament, a la nova carretera que voreja l'embassament de Rialp, fins el peu de via comptar uns 30 tranquils minuts. La via és vertical i té molt ambient, amb molts trams d'Ae i també bons trossos en lliure. A sota unes fotos de la ruta:

A la primera tirada (6b) i al tram d'Ae de la segona.

A la magnífica placa coral·lina del tercer llarg (6b) i arribant a la R3 en un tram desplomat d'Ae.

Vista panoràmica des de la R3.

El descens de la via es fa en ràpel. A la topo original en marca 3 (40+30+50) però nosaltres vem baixar en només 2 ràpels (un de 60 just i el de 50). És més còmode doncs t'estalvies maniobres de pèndol per arribar a la R3 (molt penjada) i baixes directament del cim a la R2 (en una repisa). Va bé portar el shunt. Les reunions estan equipades per rapelar excepte la R1, on no cal. A sota la ressenya de la paret:

Tossal de la Feixa o pics de Coniller

2008-03-20T20:59:00.016+01:00

El Tossal de la Feixa des de la pista de Sallent.

Fa cosa d'un mes en Guillem em va enviar unes ressenyes detallades que podeu trobar a la pàgina d'Onaclimb (a l'apartat ressenyes de Catalunya-Coll de Nargó). Són d'una paret que més d'un ja s'havia guaitat però, mandra obliga, encara ningú s'hi havia enfilat (aproximació llarga i sense camí definit), excepte en Xavi Vidal que pel que tinc entès hi té alguna ruta oberta. És la perllongació a la dreta del Tossal de la Feixa, on hi ha la via "Jaume Caselles" oberta pels veterans manresans. En Guillem i amics hi van obrir camí i 3 vies equipades. La zona on hi ha les vies són unes puntes aïllades que ell anomena pics de Coniller.

Fa cosa d'un mes vaig quedar amb l'Alfons per anar a repetir-ne una. Vem escollir la "Directa de l'avatar". De fet voliem provar de fer-ne dues però vem quedar tard ja que l'Alfons havia de fer el seu entrenament matinal d'esquí de muntanya (2 pujades a la Tossa d'Alp des del pla de Masella, 1800 metres de desnivell positiu) per preparar la "Pierra Menta". Així que va quedar en una sola via per manca de temps i a l'Alfons li van sortir aquell dia 2500 metres acumulats de pujada entre esquís, aproximació i escalada, un bon entrenament.

L'Alfons al primer llarg de la "Directa Avatar"(6b o 4c i Ae) i a la R3.

Les vies es troben molt equipades amb parabolts de color groc. Només cal dur cintes, bastantes si ho volem xapar tot. Vem intentar apurar en lliure, però la presència de bastant liquen i terra en alguns trams ho va fer difícil. La ruta són 7 tirades amb una dificultat obligada màxima de 4c. Apurant va sortir el primer llarg 6b i el segon 6c (molt brut). En el tercer hi ha un tram molt vertical que no vem alliberar. Les tirades són d'uns 20 a 30 metres i algunes es poden enllaçar.

El cap de setmana passat hi vaig tornar amb el Joan i la Lu per fer la via "d'en Guillem". La via és de característiques semblants a l'anterior. Aquesta són 6 tirades amb algun tram ben finet on has de fer, almenys nosaltres, alguns A0. Ens ho vem passar prou bé tot i un bon ruixat que va amenaçar d'espatllar el dia quan estàvem a la R1. Per sort va passar depressa i vem poder acabar la via.

La Lu a la placa del segon llarg (6a i Ae) i començant el cinquè (5b i Ae).

Un dels principals problemes de la zona és la gran quantitat de processionària que trobes en el camí d'aproximació i a la baixada, així que jo recomano anar-hi amb pantalons llargs si no volem estar uns dies rascant.

Entre els dos dies que vem estar en aquesta paret el Miquel va aprofitar per obrir una via entre les dues que us he comentat. Es diu "Directa Playboy", sense expansions i que ell la descriu com "molt bonica escalada, eròtica i sensual amb algun pas una mica pornogràfic", curiosa descripció. Cal portar-hi 5 pitons variats, friends 1 i 2, aliens, algun tascó i bagues.

En Gatsaule al flanqueig del cinquè llarg (5b) i la Lu començant la fissura de la sisena tirada (4c) i última de la via "d'en Guillem".

A sota us deixo un croquis de l'aproximació i una ressenya amb les vies. No hi surt la via "Rostoll" que es troba més a l'esquerra i és, potser, la menys interessant del repertori.

Serra de les Canals (Oliana)

2008-03-17T21:10:00.014+01:00

Serra de les Canals i de la Valldan

Ja havíem fet una temptativa fa un parell de setmanes a la paret de les Canals, també anomenada cinglera del Castell, un dia que va començar gris i va acabar plovent. El divendres 14 de març vaig tornar amb els Ignasis per escalar la nova via "Sol de Mitjanit" a aquesta extensa muralla conglomerada que s'aixeca des del Segre fins el coll del Portell i que després continua fins els cingles de la serra de la Valldan.

El Nacho assegurat per l'Ignasi començant el primer (5c) i segon (5b) llargs respectivament

La paret dóna la benvinguda a la comarca pel sud i, tot i tenir una aproximació relativament curta, no ha tingut mai gaires pretendents. La roca descomposta i amb bastanta "crosta", semblant a la del Rumbau, no ha captivat massa a les cordades. El Pere i el Llorenç amb la col·laboració d'alguns amics van posar tota la il·lusió per obrir un itinerari bastant equipat i arreglat per no haver de patir massa. La via en sí són sis tirades que et deixen a prop de la creu del cim, el roc de les Tres Creus de 830 metres.

La via es troba equipada amb espits, parabolts i algun clau. El grau màxim obligat és 5c. A l'inici del quart llarg hi ha un tram d'Ae apurable de 7a, però està bastant trencat. Al començament de la cinquena tirada també hi ha un tram de 6b (o potser 6b+) que també es pot fer en Ae. Les tirades s'han netejat bastant de pedra trencada i ara la roca és prou acceptable.

Començant la quarta tirada (Ae o 7a) i arribant al cim (6è llarg, 5b)

La primera via oberta a la paret va ser la "Sala-Baqués" del 4 d'abril de 1980, un itinerari sense gaires repeticions i de recorregut incert. No fa tants anys, el 97 i 98, en Remi Bresco i l'Ernest Noguera van obrir les vies "Karakòrum" i "Kalaveres". Desconec si hi ha cap altra via oberta.

Els Ignasis al cim i la ressenya de la via

L'aproximació a la via la fem agafant la carretera de les Ànoves i la Mora Condal, 1 km passat Oliana direcció Andorra cap a la dreta. Després d'un revolt tancat i uns 100 metres abans d'arribar a la vertical de la creu del cim aparquem en un replà a la dreta, just a 1'7 km del trencall de la carretera C-14. Enfilem un corriol amb fites no gaire definit que en 10 minuts ens deixa a peu de via (fletxa color verd pintada a l'asfalt). El descens el fem en ràpel (els 3 últims llargs es poden rapelar de cop amb cordes de 60, arriben just). Imprescindible portar casc.

El millor del lloc, escalada a part, les vistes cap arreu que té la serralada:

La cinglera d'Espluvins amb el pantà d'Oliana

Narieda Sud, escalades d'hivern

2008-01-16T23:32:00.000+01:00

El vessant sud del tossal del Balinyó (1206m) i els cims adjacents estan formats per un conjunt de parets més o menys continues que van des del riu Segre fins el coll de la Maçana, a prop de l'Alzina d'Alinyà. Seguint la carena trobem d'esquerra a dreta; la paret sud de Narieda, la Roca dels Collars, la paret dels Vinyals i l'extensa paret del roc del Galliner, aquesta última dins del paratge protegit de la muntanya d'Alinyà (de la Fundació Territori i Paisatge de Caixa de Catalunya). Enmig de les parets abans esmentades n'hi ha d'altres més petites no tant rellevants, amb alguna via oberta o amb molta roca encara per explotar.

La paret sud de Roca Narieda amb el Tossal del Balinyó a l'esquerra.

Si a simple vista, des de Canelles, la paret sembla una rampa amb bastant herba, quan ens hi enfilem anem descobrint bones plaques on gaudir de l'escalada sense tocar gaires elements vegetals.
La primera via oberta va ser la "Postres de Músic" (Joan Gràcia Coca, Marcel Lavaquiol, Raül Àlvarez i Jaume Canelles-7 de novembre 1998). És la via més recomanable i repetida de la paret, la clàssica i la que us ressenyo en aquest escrit. La va seguir la "Mel i mató" (Xavi Bonati i Marcel Millet-29 de setembre de 1999), a l'esquerra de l'anterior, via equipada amb alguns ferros casolans i algun pont de roca, sense expansions, poc repetida i amb algun tram herbós, costa de seguir en algun punt a causa del poc equipament (sembla ser que falta algun dels pitons que havien deixat els aperturistes per marcar la via), grau màxim 6a. La darrera creació fou la "Flam amb nata" (Miquel Blanco-29 de maig de 2002) una ràpida obertura al seu estil; un primer llarg més difícil amb alguna peça posada (6b+) i la resta desequipada (5c), buscant la lògica a la dreta de la paret i també amb trams herbosos.

El Sergi Villar a la primera i segona tirades respectivament (5c).

Arribat l'hivern, és una bona època per escalar a la sud de Narieda. Amb un dia d'anticicló estarem de fàbula pujant per les bones plaques de calcari adherent. L' Amadeu Pagès ja m'ho va dir un dia; "una ascensió hivernal a la Postres de Músic és un plaer que no s'ha de deixar perdre". I tenia raó, per això l'ha repetit més d'una vegada, igual que jo. A l'estiu o dies de calor la zona es converteix en una mena de forn on només són capaç de moure's les espècies més habituades a les altes temperatures, com els escurçons.

La Núria a la quarta tirada (5a) i en Sergi començant la cinquena (5b), magnifiques plaques a les dues.

Accés: Agafem la carretera L-401 d'Alinyà. Al quilòmetre 3'8 trenquem direcció Canelles. Al cap d'uns 300 metres aproximadament aparquem al costat de la carretera, a l'esquerra, en un replà. També cap a l'esquerra i just abans de l'aparcament surt una pista en baixada que passa per la dreta d'un hort (tanca metàlica) i baixa cap al riu. La prenem i baixem fins el riu de Canelles. Creuem el riu i anem a l'esquerra fins que arribem a un mas en runes. Davant del mas ens enfilem cap a la dreta per una carena, direcció la paret. En aquesta part no hi ha gaire camí definit. Arribem a uns prats que creuem amb tendència a la dreta (fites) fins a trobar una petita vall que anem remuntant. Anem pujant per la canal travessant antics bancals de pedra enrunats. Aquí és on es pot apreciar la duresa de la gent que conreava la terra antigament, aprofitant qualsevol racó per treure'n un petit rendiment. La canal ens porta directament a sota la paret i al peu de via.

Al tram finet del llarg 10 (5c) i les cabres al cim amb el poblet de Canelles al fons.

Descens: De la sortida de la via cal anar a la dreta fins un primer coll. El passem i anem a buscar un segon coll no tant marcat on iniciem el descens cap a la dreta per canals, tarteres i feixes fins arribar a la canal de l'aproximació, un centenar de metres per sota el peu de via. En aquesta baixada cal anar buscant els passos més lògics i fer alguna desgrimpadeta sense dificultat (1 hora del cim al cotxe).

Trobareu més descripcions de la paret i fotografies als blocs del Pere, d'en Gatsaule, d'en Ramon i de l'Ignasi. A onaclimb també hi trobareu una ressenya del Luichy.

Cascada de la Traba

2008-01-12T23:03:00.001+01:00

La cascada de la Traba des de la carretera de Tuixent

Enguany sembla ser que tampoc serà un any abundant en precipitacions. De moment hi ha poca aigua i poca neu. L'any passat tampoc va ser un bon any per les activitats hivernals com l'esquí de muntanya o l'ascensió de canals al Cadí.

Ara la cascada de la Traba està formada, però les temperatures d'aquests dies, si no baixen, fan preveure que la formació no durarà massa. Fa dos anys ja va ser una altra cosa: Molta neu i molt fred. La cascada va estar formada molts dies i van ser moltes jornades les que força gent van aprofitar per anar a "punxar" amb els piolets i grampons. La base i la columna inicial eren tant amples que permetien diverses variants per practicar l'escalada en gel.

Aquesta formació es troba a uns 20 minuts de la Seu, a prop de la carretera que va a Tuixent. Per veura-la cal prestar atenció perquè només es pot observar des d'un petit tram de la carretera, just al costat d'un petit turonet que també serveix de mirador. El seu ràpid accés fa que sigui un bon lloc per practicar l'escalada en gel sense haver d'esmerçar gaire temps. És una formació orientada al nord que comença per una rampa que ràpidament es converteix en una columna vertical d'uns 25 metres que és la part més difícil. Deu voltar el cinquè grau de gel, aproximadament i segons les condicions. Després s'ajeu i presenta diversos resalts més fàcils. Hi ha una reunió intermitja que permet muntar "top-ropes" i fer sèries a la part més vertical.

La cascada vista des de sota i el Raül Solís punxant (fotos: Raül Solís i Roger Angüés).

L'any passat hi vàrem anar un dia però baixava molta aigua. Vam fer una pujada i vam acabar ben xops. Al cap de poc va caure. Enguany no té gaire gel i corre també bastanta aigua, les temperatures no són prou baixes. Fa dos anys va estar molts dies en òptimes condicions i vam disfrutar anant-hi més d'un dia. Aquell any també es van glaçar alguns torrents com els de la vall de Cabó o el salt del Boter de Santa Maria a Valldarques (Coll de Nargó), també escalables. Les fotos són de fa uns dies. Si torna a fer fred la Traba potser aguantarà i agafarà més gruix. I sinó segur que caurà i haurem d'esperar un altre any.

Parets de l'Alt Urgell

2007-12-24T00:15:00.002+01:00

Aresta del Rumbau

2007-12-19T23:36:00.000+01:00

El Roc del Rumbau (Peramola) és una paret conglomerada molt visible des d'Oliana. Es troba passat el poble, a ponent, just abans de l'embassament. És la perllongació de la serra de les Canals a l'esquerra del riu Segre. És una paret de grans dimensions on jo no hi he vist mai ningú enfilar's-hi. La mala qualitat de la roca fa que no sigui una paret gaire preuada a la llista d'objectius de la majoria d'escaladors. Només en Ferran Ullastre, gran rastrejador de parets perdudes, és l'únic que em va relatar no fa gaire la seva "precària" ascensió a la clàssica "Anglada-Cerdà-Roca" del Rumbau, una de les Anglades segurament menys repetides per la pèssima qualitat de la roca i rústic equipament.

A l'esquerra el roc del Rumbau i a la dreta la Serra de les Canals amb la carretera C-14 als seus peus.

L'any passat els companys de la Unió Excursionista Urgellenca van obrir tota l'aresta que puja per la dreta de la paret, per sobre la bonica ermita de Castell-llebre. Tot i que encara falta posar-hi alguna assegurança la via ja està gairebé acabada. Per això fa uns dies vam decidir anar a fer-hi una escalada matinal.

A la foto de l'esquerra podem veure dues èpoques: A la part superior de la foto veiem la fissura de l'Anglada de l'any 1968 i a sota l'impressionant zona d'esportiva del Rumbau amb les seves interminables i difícils "xorreres" de 40 metres, segons el Dani Andrada de les millors del Pirineu.

A la foto de la dreta l'ermita de Castell-llebre, la presa d'Oliana, la cinglera d'Esplovins i la serra de Turp.

La via de l'Aresta del Rumbau (l'anomeno així fins que li posin el nom definitiu) es va enfilant fent una marcada diagonal a l'esquerra. Tot i que recorre el perfil dret de la paret i l'anomeno com una aresta, l'escalada no es desenvolupa sobre un perfil afilat amb timba a banda i banda, sinó que va pujant generalment per plaques una mica rampades (excepte en els trams més difícils on l'escalada és més vertical). La roca és discreta i cal fer atenció a les preses on ens agafem, sobretot en els trams més fàcils on les assegurances allarguen una mica.

A les fotos de sobre en Nacho a la primera tirada i arribant a la quarta reunió.

Tota la via està equipada. Als llocs on allarguen més les assegurances és difícil protegir-se amb encastadors o friends, com a molt es pot posar esporàdicament alguna baga en algun arbret. Fins la R4 les reunions són rapelables, després es fa més difícil l'abandó i les reunions no tenen anelles. Els relleus estan equipats amb dos parabolts excepte la reunió 6 que es fa en un arbre i la 7 que és només d'un punt d'expansió.

Aproximació: Des de l'hostal de can Boix (Peramola) per la pista que va a l'ermita de la Mare de Déu de Castell-llebre. Aparquem a sota l'ermita i reculem per la pista uns cinc minuts a peu fins a cercar la primera assegurança uns 20 metres per sobre el camí, en una placa a l'esquerra de l'aresta.

Descens: Els aperturistes, un cop acabada la via, van descendir per una canal a la dreta, molt salvatge a causa de l'abundant vegetació. Nosaltres vam preferir fer tota l'aresta fins el cim: Finalitzada l'ascenció pugem un centenar de metres i evitem un ressalt rocós per la dreta (passos de segon grau). Continuem pel fil de la paret fins un primer cim, el passem. Seguim caminant fins a sota del cim principal on enfilem cap a la dreta fins un collet. Des d'aquest ja veiem la pista de Castell-llebre a sota. Es pot baixar directament a la pista o acabar de fer el cim pujant a l'esquerra per una zona sense massa camí definit i bastanta vegetació. Si baixem a la pista cal seguir-la sempre a la dreta i anar baixant en fort pendent fins l'aparcament. Hi ha una drecera senyalitzada que baixa per un corriol i talla un tram de la pista però actualment està una mica plena de vegetació.

I per acabar la corresponent ressenya:

L'esperó Xelo-Bam de Narieda

2007-11-20T22:58:00.000+01:00

La cara nord de roca Narieda amb el característic esperó de la via Xelo-Bam.

Aquesta via va ser oberta fa un bon grapat d'anys per en Marcel Lavaquiol i en Benjamí Audet, més concretament el setembre del 1986, fa ara 21 anys. S'enfila per tot l'esperó que separa la vertical cara nord de Narieda de la banda oest. Ja fa un temps que es va demanar una subvenció a la FEEC per tal de reequipar la via i deixar-la una mica arregladeta per pujar fins el capdemunt del tossal del Balinyó, cim culminant de la paret.

Primera tirada (5b) i inici de la tercera (5b).

Aquest any i després de vàries jornades de treball es va arreglar tot l'itinerari. Es van canviar els burins antics (respectant els pitons i ponts de roca) i es van afegir alguns claus més per tal de seguir l'itinerari sense problemes. Ara ha quedat tot equipat amb parabolts, pitons i reunions rapelables, segons el criteri de la FEEC. Tot i així cal dur el joc de tascons i de friends i també unes quantes bagues savineres per completar les assegurances de cada llarg. Val a dir que la via discorre per un terreny d'aventura, buscant sempre el camí més lògic. En alguns trams cal fer atenció a la roca i també trobarem alguns trossos herbosos, com en algun canvi de reunió o en zones de transició més fàcils on cal travessar alguna feixa per resseguir la ruta.

Al pas clau de la quarta tirada (5c) i començant la sisena (5b).

Jo vaig anar un dia a ajudar en el reeequipament. Aquell dia la intenció era acabar la via però la feina es va allargar i no vem poder sortir per dalt. Vem arreglar principalment el llarg d'artificial que és on hi ha més assegurances i se'ns va fer tard (aquest llarg apurat sortirà al voltant de 7a+, segons repeticions posteriors). Hem van faltar les tres darreres tirades que es van acabar d'arreglar un dia posterior. Per això fa un parell de mesos vaig aprofitar que ja estava acabada per anar a repetir-la integralment sense tota la ferralla de xapes, martells, trepant....i així vaig poder gaudir d'una bona jornada d'escalada clàssica. La vaig repetir amb en Jordi Latorre "Làtox", pocs dies abans que fos pare, un gran escalador de Terrassa ara afincat a Organyà, amb el qual ja ens coneixiem però no haviem escalat junts per la comarca.

En Josep Maria arribant a la R8 i el llarg d'artificial (o 7a+).

La intenció era començar una mica d'hora, ja que encara feia calor i aprofitar que pel matí la via es troba a l'ombra. Fins al cim no ens va tocar el sol, cosa que fou d'agrair. En total vem esmerçar unes 4 hores i mitja d'escalada tot anant tranquilament i fent fotos. Ara a l'hivern és una opció totalment desaconsellable donat que la via està molta part del dia a l'ombra.

Trobareu altres piades i ressenyes amb descripcions acurades als blocs del Ramon, de l'Ignasi i dels Kutrescaladors. En aquest últim està molt ben explicada l'aproximació i el descens, amb foto aèria inclosa de tot l'itinerari i accessos.

En Marcel acabant el tram d'artificial i el Jordi a la R9.

Accés: Per arribar a peu de via hem d'agafar la pista que surt a mig quilòmetre de Fígols direcció Alinyà i que puja cap a roca Narieda. Aquesta pista està tallada per una cadena, lloc on deixem el vehicle. A peu pugem per la pista uns 5 minuts fins un marcat revolt a l'esquerra d'on surt un corriol a la dreta que ens porta fins la base de l'esperó en uns 15 minuts (en total comptar uns 20 minuts des del vehicle). Aquest corriol també ens portaria al peu de la muralla nord si el deixéssim a la dreta i enfiléssim directament canal cap amunt.

Descens: A l'acabar la via cal pujar per una canal-tartera, hi ha algunes fites. Arribem a una zona més planera i oberta per on voregem la paret en direcció est. A la dreta podríem pujar fins el cim del Balinyó. Deixem un turonet a l'esquerra i baixem per un petit tàlveg. Al final deixem el torrent que va a l'esquerra i que queda penjat sobre les parets. Remuntem un tram més direcció est i després baixem una mica cap al nord fins trobar una gran fita que indica el bon camí. Anem baixant fent ziga-zagues per l'antic camí de Narieda (una mica brut) fins entrar al bosc. Aquí unes marques color taronja pintades als arbres ens indiquen el lloc més directe per arribar a un coll on trobem la pista de 4x4 de Narieda que seguim a l'esquerra fins el nostre vehicle. Calcular 1hora 15 minuts, sense perdre's, per la baixada.

Tresponts, últims dies

2007-10-20T09:30:00.000+02:00

Últims dies a Tresponts perquè aviat vindrà el fred i allà el congost no s'hi podrà escalar. Divendres vam aprofitar per anar-hi a fer les últimes tibades de l'any. Al matí havíem quedat a les 9'30 i feia bastanta fresca a la Seu, cosa que va provocar que previa visita de la zona anéssim a fer un bon esmorzar. A les 11 el sector i la roca ja estaven a la temperatura bona i vam aprofitar per escalar fins les 15 hores. Volíem provar algunes de les vies noves que havia equipat el Miquel al sector dret (dos 6b i un 6c), just a la dreta dels cables nous. Al final però ens vam quedar a les vies de sempre.

En Nacho a "Ska-què?" (6a) i en Ricard a la xorrera de "Pan de Puta" (7a)

Feia pocs dies en Franc i en Marcel havien anat a arreglar els cables que hi ha a la zona on el Camí dels Pontarrons està ensorrat. Havien canviat el cable antic, molt prim per agafar-se bé i amb trossos molt desgastats pel fregament. Al final també es van posar dues passarel·les amb troncs per facilitar l'accés.

Passarel·les i cables nous

A sota podeu veure una ressenya amb els recorreguts aproximats de les vies noves del sector dret i una altra del sector "Bon Combat", zona situada a sobre la carretera antiga, a 5 minuts del pàrquing, una cova amb vies d'alt nivell de 15 a 22 metres, gentilesa de la gent de Can Romu.

Els Roures (Perles), el retorn

2007-10-15T22:36:00.000+02:00

Diumenge ens vam reunir una bona colla al sector "els Roures" de Perles. El Pere i la Nesa havien vingut a passar uns dies per la zona. També van venir el Pol i la Gemma. A mig matí van aparèixer una bona colla dels "que t'anava a dir". Gairebé semblava una trobada blogger improvisada. Nosaltres també vam pujar un bon munt de gent de la Seu i rodalies. D'entre aquests últims hi havia unes mares (la Maria i la Núria) amb els petitons (la Laia i el Lluc), les quals van aprofitar per fer la "rentrée" després d'un bon temps sense escalar. També van venir el Sergi i la Roser (futura mamà que es va entrenar fent de cangur tot el dia) amb uns amics que també duien una altra xica; l'Aina. Tot plegat que el sector va quedar ben atepeït de gent i mainada. També va venir alguna bestiola com la "Dendu" que va jeure tot el dia mirant com la gent feia activitat.

Vam escalar i de pas vaig fer una ressenya actualitzada ja que hi havia cinc vies noves.

El "xiquiparc" a peu de via. La Maria i la Laia. La Núria i en Lluc. La Dendu.

La jornada va ser del tot profitosa i ens ho vam passar molt bé. A sota unes fotos de dues fanàtiques grimpaires; a l'esquerra la Maria Bigordà a "Me-Me" (6a) i a la dreta la Gemma Clofent encadenant "Eira" (7a). I per acabar la ressenya posada al dia.

Balma d'Arcalís (Andorra)

2007-08-30T23:22:00.000+02:00

Tot i tenir Andorra aquí a tocar, la gent de la Seu i comarca no hi anem gairebé mai a escalar. Allà hi ha alguna zona interessant però el potencial i la qualitat de les vies calcàries de l'Alt Urgell converteixen les parets del país veí en llocs de visita molt esporàdica. A Andorra a l'hivern hi anem bastant a fer cims amb esquís i a l'estiu a fer alguna excursió a peu, activitats agradables per conèixer els cims i racons, a part de l'escalada.

El pic de l'Hortell i la cresta que va cap el pic d'Arcalís. A la dreta els estanys de Tristaina.

Avui havia quedat amb en Nacho per anar a fer una escalada matinal ràpida. Al passar-lo a buscar pel Pla de Sant Tirs m'ha proposat d'anar a fer una via a Ordino, a la Balma d'Arcalís. La ruta és l'esperó "Doppelmayer".

Ja havia vist una piada al bloc d'en Gatsaule, que hi havia anat feia pocs dies. El lloc és bonic. Jo hi he pujat a l'hivern a fer algun cim amb els esquís de muntanya, com el Cataperdís, o senzillament a fer alguna pujada per les pistes quan fa mal temps o per entrenar una estona. Però a l'estiu només hi havia anat un cop a fer el pic de Tristaina. La paret en sí no és res de l'altre món, la roca és una pissarra amb alguns trams bastant trencats, però està bé per fer una via ràpida en un entorn agradable i a una alçada que permet estar bastant fresquets en aquesta època. De fet avui anavem lleugers de roba, preparats per coure'ns a Coll de Nargó, i al final hem acabat passant fred ja que corria un aire ben gelat a 2500 metres.

La Portella d'Arcalís i el primer llarg de la via.

La via són tres llargs que es poden fer en dos (enllaçant els dos primers). L'última tirada es pot sortir per l'esquerra (via original) o recte amunt per la "variant Directa". Nosaltres hem escollit aquesta darrera opció tot i que no la recomano ja que als 20 metres hi ha un desprendiment bastant gran i hi ha molts blocs inestables, bastant perillosos.

La via està equipada amb parabolts inox i claus. Amb uns quants friends mitjans es completa l'equipament.

Diedre de la segona tirada i arribant al cim.

L'aproximació es fa ràpidament en 20 minuts des del final de la pista que puja a l'inacabat túnel del port del Rat, lloc d'aparcament. Ens enfilem per una pista tancada fins la portella d'Arcalís, d'on es veu ja l'esperó, el qual comença a uns 70 metres d'aquest coll resseguint la base de la paret (parabolt a peu de via).

El descens es fa en 5 minuts (fins la portella d'Arcalís), cap a l'esquerra a l'acabar la via fins trobar una escala metàl·lica que salva un tros dret i ens deixa un altre cop a la pista d'aproximació.

Trobareu més informació de la via al bloc d'en Willy.

També trobareu ressenyes a la guia "Escalada a Andorra" de l'any 2001 realitzada pel Carlo Ferrari per a la Federació Andorrana de Muntanyisme (FAM).

L'agulla del Corb

2007-08-12T19:00:00.000+02:00

Les moles del Corb i de Sant Honorat són un conjunt de magnífiques formacions de conglomerat farcides de parets, agulles, canals i barrancs. És un paratge excel·lent per fer-hi excursions i perdre's pels corriols i caminets penjats sobre els barrancs. La tardor és una bona època per gaudir dels colors dels boscos i de les formes de les roques. També és interessant enfilar-se fins dalt de les moles des d'on es tenen unes bones vistes de les serres d'Aubenç , Turp i les Canals i la vall del Segre al nord i les valls del Rialb i el Montsec al sud.

En aquest massís també hi podem visitar les restes d'antigues construccions fetes sota els balmats, com la casa del Corb habitada des de la prehistòria. Si ens fixem en els cingles hi veurem també curioses formacions com els ponts de roca del barranc del Corb o l'agulla dels Tres Ponts, coves com "la Catedral" o el forat de Nerola i d'altres petits secrets que amaga la muntanya com la petita església de Sant Salvador del Corb.

Les roques o mola de Sant Honorat i les principals parets, agulles i barrancs.

Fa uns dies vàrem anar a repetir una via que l'amic Indi i en Rodri havien obert a l'agulla del Corb. En Ricard i jo no havíem pujat mai a aquesta agulla i, tot i que l'època no és la més recomanable per a escalar per aquestes contrades, vem aprofitar un dia que el cel estava mig tapat i la temperatura era resistible. Aprofitant aquestes condicions ens vem enfilar fins el capdamunt de l'agulla per la via "Anazasi". És una via de tres tirades, equipada amb parabolts i que es fa bastant ràpid.

Les roques del Corb i el característic pont de roca a l'inici del barranc del Corb.

Els cingles on hi ha la casa del Corb, a l'esquerra a baix es veu la curiosa agulla del Burí. A la foto de la dreta senyalització dels camins. La marca blava i groga correspon al "camí d'Andorra" o "camí de l'Opus".

La ruta no té més complicació que anar seguint les xapes daurades que pugen pel vessant est de la roca. En aquestes tres tirades de grau combinat lliure/artifo es supera el pany de paret que porta al cim d'aquesta solitària i tranquila roca. L'equipament és agraït amb les xapes bastant juntetes donada la precarietat de la pedra en alguns trams. Des del cim de l'agulla es pot gaudir d'una magnífica panoràmica sobre el vessant sud de les moles de Sant Honorat i de les runes de la petita ermita de Sant Salvador del Corb, la qual té la característica de ser l'església romànica més petita de Catalunya.

L'ermita de Sant Salvador del Corb (en runes). Al fons la paret del Tossal de l'Obaga de la Font i la serra d'Aubenç.

A la foto de la dreta dalt del cim de l'agulla del Corb amb les moles de Sant Honorat darrera.

En un principi la intenció era d'intentar apurar el que es pogués en lliure, aprofitant el bon equipament. El Ricard va començar el primer llarg i després de barallar-se amb infinitat de còdols que anaven arrancant-se a les seves traccions ja vem veure que la cosa aniria bastant de tibar de cinta. Tot i que els aperturistes van sanejar una mica la roca aquesta era del tot dolenta, feia bastant de temps que no escalava amb una pedra així, em va recordar alguna ascenció a les Fogaroses de Sant Llorenç del Munt. Vem tibar bastant d'A0, excepte els llocs més assequibles en lliure, tal com marcava la graduació de la ressenya original. L'ascenció no té més interès que el de conèixer l'indret o pujar aquesta tranquila agulla .

El Ricard al primer, segon i tercer llargs respectivament. Burí original de la via "Anglada-Muñoz" o via Normal.

Del cim de l'agulla es baixa amb un ràpel de 35 metres instal·lat amb bagues en un arbre. Es rapel·la la via normal, la "Anglada-Muñoz", on hi podem veure encara els burins originals de l'època. S'arriba a un collet que dóna a una canal que baixem cap al sud pel costat de l'agulla fins un petit ressalt de 2 metres on hi ha una corda que ajuda a desgrimpar el tram. Després arribem al camí que va a la casa del Corb i només cal revoltar l'agulla fins a peu de via, a la pista en mal estat que porta a coll de Mu.

Aproximació: Tot i que pel peu de via hi passa la pista que puja a coll de Mu, aquesta es troba en molt mal estat i actualment no és recomenable pujar-hi ni amb vehicles 4x4. L'accés es pot fer des de l'hostal de Can Boix pel grau de Porta en uns 35 minuts o també es pot anar fins el mas Torrent (a la pista de Cortiuda) i des d'aquí agafar un corriol que porta fins la base de la roca del Corb en uns 25 minuts, aquesta és l'opció més recomanable. També és possible pujar des del poble de Peramola però l'aproximació és molt més llarga.

Roca de Perles i Agulla de l'Alba

2007-07-09T17:28:00.000+02:00

Seguint amb les ressenyes de Perles i com a continuació de l'anterior entrada del Roc d'en Betriu, aquí us deixo una ressenya del sector dret de la roca de Perles, també anomenat roc d'en Solà. Aquesta topo també va sortir a la revista Vèrtex, tot i que aquí està en format original i en blanc i negre, tal qual la vaig dibuixar (a la revista surt amb les vies i numeracions en color, que visualment és més pràctic). L'agulla de l'Alba està dibuixada separada tot i que es troba situada just al davant del roc d'en Solà. Els accessos es fan còmodament en uns 15 minuts des del poble. Ens enfilem cap al coll de Canelles i ens desviem a l'esquerra fins el sector escollit. Hi ha dreceres amb fites que ens porten directament, primer a l'agulla, després a la base de les vies llargues i, si volem anar al sector de dalt, ens enfilem fins gairebé el coll i anem per una vira a l'esquerra fins el peu de via (aquesta part és la menys concorreguda).

Roca de Perles i l'agulla de l'Alba. A la foto de la dreta un escalador a la via Kòmics (5c) de l'agulla de l'Alba.

En alguns llocs veureu unes fletxes de color vermell pintades a les parets. Aquestes es van fer fa molts anys quan es van obrir els primers itineraris pels llocs més evidents (fissures principalment i alguna placa). Actualment no he trobat les ressenyes originals d'aquestes rutes. Val a dir que moltes s'han perdut en obrir-hi vies modernes al damunt o perquè les herbes i la vegetació fan impossible d'escalar-hi. La majoria van ser obra d'en Xavi Vidal i amics.

En Xavi Alemany al primer llarg de "Putes Mosques" (6b) i en Jaume Clua a la bonica fissura de la tercera tirada (6a) de la mateixa via.

Aquest sector és molt agradable per escalar-hi a l'hivern. La temperatura sol ser molt bona i s'hi poden encadenar vàries vies en un sol dia. A l'estiu només s'hi pot escalar cap al tard ja que el sol hi pica de valent al llarg del dia. En dies de calor podem combinar escalada amb una baixada pel bonic i curt barranc de Perles (si hi baixa aigua), molt ben equipat i al costat mateix del poble. Just passat el poble direcció Alinyà hi ha un pont on comença el descens (instal·lació a l'esquerra). Molta gent també baixa a banyar-se al riu abans d'arribar a Perles, en alguns dels molts tolls que hi ha.

En Xavi al finet llarg 2 de "Tos de Gos" (6c) i en Miquel Gómez arribant a la R2 de la clàssica "Amistades Pelirrojas" (6a).

L'obertura de bastantes vies de 5è grau ha permès que molta gent sense un nivell molt alt pugui passar un bon dia d'escalada a Perles. Abans hi havia poques opcions per sota del 6è grau. Alguna de les sortides d'iniciació de la Unió Excursionista Urgellenca s'han fet a les vies esportives que hi ha a la dreta de les vies llargues del roc d'en Solà.

Com en d'altres llocs el sector no ha estat exempt de les polèmiques sobre equipaments i reequipaments. A l'agulla de l'Alba (dedicada a la filla d'en Xavi Vidal, aperturista de les primeres vies d'aquest monolit) hi havia vies antigues que no s'acostumaven a escalar i que es van desequipar després que s'hi posesin parabolts (juntament amb d'altres vies noves obertes al costat). Ara torna a estar equipat, tot i que la paret ha quedat una mica feta un nyap entre parabolts nous i espàrrecs trencats. Coses de la modernitat.

En Pakitu al fantàstic llarg 1 de "Tos de gos" (6c) i el Raül acabant la "Amistades" amb l'agulla de l'Alba a peu de paret.

La baixada de les vies llargues es pot fer rapelant per la via "Tos de gos", en tres ràpels, tot i que és més recomenable pujar amb les vambes i baixar a peu pel coll, a la dreta de la paret, ja que és bastant ràpid i més segur.

La roca com en la resta de parets d'aquesta escola acostuma a ser un calcari excel·lent, on hi farem una escalada bastant tècnica.

Respecteu el lloc i no hi deixeu deixalles, ja que les parets estan dintre d'una finca privada.

Roc d'en Betriu

2007-05-25T23:00:00.000+02:00

El roc d'en Betriu de la tranquila escola Perles era un petit sector esportiu amb 11 o 12 vies sense massa concurrència de públic, tot i que tenia alguna línia molt bona. Allà s'hi van equipar fa anys algunes de les primeres vies esportives de Perles. A la "Guia de escaladas en el Alt Urgell" d'en Joan Gràcia Coca i l'Albert Olmeda l'anomenen sector del Camí i molts escaladors li diuen també la paret del Sigrirri.

Sector esquerra del roc d'en Betriu

La gent, en general, preferim sectors on hi hagi una mica d'opció a triar vàries vies del grau més adaptat a les nostres dificultats i poder passar una jornada sense haver de fer desplaçaments d'un costat a un altre buscant vies de graus semblants. No era el cas del Betriu on hi havia poca concentració de vies del mateix grau.

Amb el reequipament de les vies velles (que encara estaven amb espits força ben clavats) i amb l'equipament d'unes 25 vies noves, el sector ha guanyat amb varietat. Això ha fet que cada cop s'hi concentri més gent ja que hi ha més opcions de provar vies diferents, la gran majoria al voltant del 6è grau.

Els noms i graus estan escrits a peu de via, cosa que facilita la ràpida localització. Molta gent pensa que els graus estan una mica "regalats". Jo he posat a la topo els que han marcat els aperturistes, tot i que amb el temps i les repeticions sempre es poden afinar una mica.

La ressenya és una panoràmica que també surt al darrer número de la revista Vèrtex, en un article que vaig fer per donar a conèixer alguns d'aquests sectors esportius que he anat posant al bloc.

L'escalada de Perles, com és habitual, sobre roca compacta i adherent. Escalada tècnica de petites regletes on ens hem de mirar bé els passos abans d'avançar.

A la ressenya hi surten unes vies curtetes que hi ha en uns blocs pujant pel camí. El més petit, on hi ha un "6a" de dues xapes, està a tocar del camí i l'altre bloc està just a sobre amagat entre els arbres.

L'aproximació més còmode per anar al Betriu és pujar en direccció a la paret gran de Perles (roca de Perles o roc d'en Solà) i, una mica més endevant dels blocs del Camí, enfilar-nos en una curta pujada a la dreta fins les primeres vies del sector.

Escalant sobre l'excel·lent calcari de Perles

Paret de l'Obaga Negra

2007-03-31T16:00:00.000+02:00

Després d'intenses jornades de treball, provant, netejant i equipant ja tenim enllestida la paret de l'Obaga Negra, una placa vertical de regletes horitzontals amb 19 vies que van dels 15 als 33 metres. Escalada en general de continuïtat amb alguns passos més tècnics i finets a les vies més difícils. La veritat és que ha quedat un sectoret bastant bonic amb unes vies que, quan en portem fetes unes quantes, ens deixaran els braços ben inflats. En les feines d'equipament hi han participat un bon nombre d'escaladors de la Unió Excursionista Urgellenca (UEU).

El sector ha quedat dividit en dues parts; A la part de sota hi ha 5 vies fàcils i a la part de dalt una bona placa vertical per tibar-li amb ganes.

Per anar-hi cal deixar el vehicle a la carretera C-14 antiga, uns 500 metres més endavant (direcció la Seu) de l'aparcament de la paret Bucòlica. S'aparca al costat d'un desplom que hi ha abans del pont dels Espluvins (torrent de la Selva d'Aubenç) o a l'espai que hi ha al costat mateix del pont. Del pàrquing (bauma) recular uns 100 metres fins una canal que s'enfila cap a la paret (visible des de la carretera). Són uns 15 minuts de pujada dreta. A l'entrada de la canal al costat de la carretera hi ha una fita.

Si anem de Coll de Nargó direcció Oliana hem d'entrar al primer trencall de la carretera antiga, abans del túnel d'Aubenç , cap a l'esquerra (C-14 PQ 152'3) .

També és possible fer una via a la paret Bucòlica i completar la jornada a l'Obaga Negra. Després de fer alguna via com el "Bàlsam del Tigre" ja veureu, des del cim, la paret de l'Obaga just al darrera de la Bucòlica. Per arribar-hi només cal baixar per la canal del darrera fins el sector (uns 15 minuts). El descens és però, una mica selvàtic i sense camí definit (tot i que antigament era la baixada natural de la paret Bucòlica).

A l'Obaga, a l'hivern, hi toca el sol des de les 10'30 fins les 14 hores aproximadament, cosa que haurem de tenir en compte. Tot i ser cara sud el sector no té tanta insolació com les parets de Nargó o Perles ja que a partir de les 14 hores el sol s'amaga darrera els cingles d'Espluvins. A l'estiu hi tindrem ombra cap el tard.

Cal recordar que en principi no està permès circular per les variants de la carretera vella però hi ha tolerància amb els escaladors i fins el moment no hi ha hagut cap problema. És recomenable vigilar a les entrades i sortides d'aquestes variants; Sempre és millor entrar-hi pel sud i tornar a la carretera nova pel nord, així ens evitem maniobres perilloses de creuar dos carrils i línies contínues a les entrades de túnels (on hi ha poca visibilitat).

A les fotos podem veure els "Maneirons" Franc , Marcel i Ramon i també en Joan Sabaté, en Xavi i en Raül Àlvarez escalant fanàticament a l'Obaga Negra.

Paret dels Sostres

2007-03-27T21:53:00.000+02:00

La paret dels Sostres de la cinglera d'Espluvins es troba al costat de la Torre de Lleida. De fet, no deixa de ser-ne el perllongament a ponent. Està formada per un mur vertical farcit de desploms i sostres. Les úniques vies que travessen aquests balmats són la "Mare Tenebròsum" i la "Flames del Cel", amb molt poques repeticions.

A la dreta de la paret i just a l'esperó que forma amb la Torre de Lleida hi ha la via del "Pirata Solitari". Aquest itinerari busca la zona més assequible per guanyar la paret. Va ser oberta en solitari per l'Antonio Garcia Picazo l'any 1988 just després d'obrir la "Chapuzas de la Evolución" a la paret de la Cascada. Anteriorment gent de Terrassa ja n'havien fet algun intent a la paret però en aquella època no hi havia camins ni la via ferrada cosa que convertia l'aproximació i el descens en tota una aventura i van abandonar la temptativa.

Paret dels Sostres i ressenya de la via "Pirata Solitari".

El dia 14 de març amb en Sergi Villar la vaig tornar a repetir. Ell no havia estat mai per la zona i li feia gràcia conèixer el lloc i fer la combinació de via ferrada+escalada.

Aproximació amb molta nansa.

Descripció de la via: La ruta comença a la dreta de la paret dels Sostres. A l'inici de la via veurem una corda molt vella que puja fins un pedestal (reunió). A sobre hi ha un altra corda més nova que ajuda a superar els primers metres una mica descompostos. Podem fer una tirada llarga de 60 metres fins la primera reunió o pujar per la corda fixa i muntar la reunió en un arbre per fraccionar el tram.

El Sergi a la segona tirada sota els sostres (5b). La Núria al quart llarg (4c) en una ascensió anterior i el Xavi arribant a la R4.

Després la via s'enfila per fissures, diedres i plaques amb passos variats. Algun tram haurem de vigilar amb la roca. També hi ha algun tros amb vegetació. Posarem algun friend de tant en tant però els trams més difícils es troben ben equipats amb parabolts. A la cinquena tirada trobarem un tram que coincideix amb l'esperó "Roberto Fernàndez" de la Torre de Lleida. Va bé dur alguna cinta llarga per evitar els fregaments.

Reunió 4 amb el pantà a sota i últim llarg (4b).

.
Accés a la paret: El més ràpid és fer els dos primers trams de la via ferrada. Arribats a la feixa central on es creua el camí de baixada anirem seguint el sender que va resseguint la base de la muralla cap a la dreta fins arribar a la paret. Hem de buscar les cordes fixes al final del camí.

Descens: Un cop al cim un sender amb marques de pintura color blau ens duu cap a l'esquerra fins el punt on acaba la via ferrada i on comença el camí equipat de baixada "Joan Nubiola". Al llarg del descens gaudirem de bones vistes del circ de la Cascada i les parets adjacents.

Vistes de l'impressionant circ de la Cascada (paret dels Diables) i l'agulla Petita d'Oliana.

L'endemà de la nostra ascensió en Piju, en Pastes i l'Indi van acabar una via nova a la Torre de Lleida, allà al costat mateix, la via "Crosters del Segre". Podeu veure la crònica a la pàgina Pijuclimb.

El Tresor dels Maquis (Montanissell)

2007-02-19T17:30:00.000+01:00

A la dècada dels anys 40 van existir els Maquis que foren un grup de resistència al feixisme i actuaven a forma de guerrilles amagats a les muntanyes. Els focus més actius es trobaven al Pirineu català i a Astúries.
Després de la Guerra Civil hi havia molts amagatalls a les muntanyes que servien de refugi a aquests lluitadors contra el règim franquista. A l'Alt Urgell en trobem bastants d'aquests forats. Alguns d'aquests refugis ja havien servit a la població per amagar-se durant el període que va durar la Guerra Civil espanyola. Així m'ho explicaven els amos del Mas de la Pera de Sallent fa pocs dies. Ells ja tenien referències de tots els amagatalls de la Serra de Sant Joan i rodalies perquè els avis ja s'hi havien amagat mentre va durar la guerra.

A finals dels 40 la pressió de l'exèrcit espanyol i la Guàrdia Civil van anar minvant les forces dels Maquis, els quals no van rebre el recolzament esperat dels "aliats". Els anys 50 molts d'aquests amagatalls es varen abandonar i la resistència va passar a ser més de tipus urbà, amb sabotatges i cops econòmics a les ciutats.

Fotos del primer llarg i sortida de la R1.

Història a part, la via que us presento la van obrir en Paca i en Xavi Teixidor a la zona de la "Planxa Vermella" de Montanissell. Amb el segell d'aquests aperturistes la via prometia ser entretinguda. El diumenge amb en Santi li vem anar a fer un tastet. És un itinerari bastant aconseguit en lliure que va buscant els passos més evidents per enfilar-se al capdamunt de la serra de Sant Joan. La majoria de gent que l'ha repetit els ha agradat bastant.

Descripció de la via:

La ruta comença fent una llarga tirada en diagonal ascendent a l'esquerra. Anirem trobant pitons i parabolts i ponts de roca, com a la resta del recorregut. Cal reforçar les assegurances amb els friends. És una tirada bastant impressionant i obligada de 6b.

El segon llarg sortim per una placa vertical on no es veu res des de la reunió. Hi ha uns bons ponts de roca i un pitó amagats que ens asseguren aquest tram de 6b+. Després de flanquejar a l'esquerra minva la dificultat fins arribar a una lleixa herbosa (R2).

El tercer llarg comença amb un tram vertical de placa amb roca excel·lent i algun pas tècnic fins un diedre fissurat molt bonic. Al final del diedre, tancat per un sostre, fem un flanqueig a la dreta per una fissura de dits, molt espectacular i aeri.

Quarta tirada: Sortim per una rampa fàcil fins un tros vertical de passos tècnics amb pedra super cantelluda fins la reunió.

Llarg 5 i 6: Flanquegem a l'esquerra i ascendim per plaques i fissures de roca molt bona amb una dificultat inferior i més relaxanda que als llargs anteriors.
Descens: Anem a buscar el coll de la dreta de la paret on fem un ràpel des d'un arbre. Després hi ha una corda fixa o es fa un altre ràpel fins el terra i retornem pel camí de pujada.

Arribant a la tercera reunió i quarta tirada.

Coves dels Maquis: A prop del peu de via podreu descobrir alguns d'aquests amagatalls, bastant ben conservats, i veureu en quines condicions de duresa es desenvolupava la resistència al franquisme i la vida durant la Guerra Civil. Un d'aquests caus el van trobar per casualitat els aperturistes mentre rapelaven de la primera reunió de la via. De fet si no fos per aquesta coincidència el forat potser hagués restat amagat molt més temps doncs no és visible des del peu de paret. La gent dels pobles, sobretot els més grans, ja coneixien l'existència d'aquests habitacles però amb el pas dels anys i el despoblament de les zones rurals molts d'ells han passat a l'oblit o han quedat tapats per les herbes i les bardisses. Cal esmentar que hem de ser el màxim de curosos per deixar el lloc en les mateixes condicions que el trobem i, respectar aquests "tresors" que formen part de la història del nostre poble.

Serra de Carreu

2007-02-05T11:50:00.001+01:00

La serra de Carreu és un contrafort de les serres interiors del Prepirineu català. És la prolongació natural cap a ponent de la serra de Sant Joan de Montanissell i està formada per una allargada carena rocosa que s'extén des del torrent de l'Obaga Negra, a prop dels Prats, fins a Abella de la Conca ja dins el Pallars. S'eleva fins els 1850 metres i està envoltada de boscos de pi i matollar baix. Al nord té a tocar la serra de Boumort.

Antigament s'anomenaven carreus els blocs de pedra emprats per fer murs i pilars. Eren rocs tallats en forma de paral·lepípede que, ben posats i enllaçats, aguantaven grans pesos. La serra de Carreu semblen blocs gegants posats un al costat de l'altra, només tallats de tant en tant per alguna canal o lleixa. En aquestes parets s'hi han obert algunes vies tot i que encara és un sector amb un bon potencial.

Després de veure una piada al fòrum del caranorte vem decidir amb el Raul i el Marcel d'anar a tastar una de les vies de la zona. La previsió de TV3 era dolenta cosa que ens va esperonar a pujar a la paret ja que últimament no n'encertaven ni una. Així fou: Sol radiant! Llastima que l'esmorzar es va allargar i com sempre vem començar a escalar a les tantes. A partir del tercer llarg va aparèixer la boira que va donar un ambient molt dolomític a l'escalada i ens va deixar els dits ben glaçadets. Sabiem que les graduacions del Miquel a les seves ressenyes eren poc benèvoles amb els "escaladors mortals". Si al grau hi sumem el fred que es va girar més les excursions entre xapa i xapa alguns passos van costar més del compte, però tot i uns petits dubtes es va imposar el valor i les ganes i es va fer cim.

Descripció de la via "Ni contigo ni sintigui":

L1: Pugem una rampa de 4b fins abastar un espit. Aquí comença un flanqueig amb passos fins fins una fissura. Després ve un mur aeri on es concentren les màximes dificultats de la via. Els trams més difícils es poden fer en Ae (30m).

L2: Bonica bavaresa fins uns blocs dubtosos. Cal assegurar-se bé amb els camalots. Passem els blocs a la dreta fins una repisa on hi ha un bon pont de roca. Pugem un compacte mur amb pedra adherent fins la reunió (20m).

L3: Ens enfilem per un diedre-placa fins un espit que ens assegura un pas aeri a l'esquerra. Sortim a una placa lleugerament tumbada on es succeeixen una serie de passos amb tècnica d'adherència sobre una roca impressionant. Entre els pocs parabolts es pot posar algun friend que treu "tensió" a l'escalada. Arribem a la reunió 3 pujant per una bonica fissura-diedre (40m).

L4: Sortim a l'esquerra per placa compacta fins un espit. Més amunt posem un friend en una fissura fins arribar a l'esperó de la paret. Passem un mur vertical assegurat amb 2 xapes fins un arbre (baga) i superem l'ultim desplomet fins la reunió (40m).

Descens: En ràpels per la via. També es pot baixar per la canal de l'esquerra amb un ràpel final de 40 metres però és millor rapelar la via.

Paret Bucòlica

2007-01-15T12:30:00.001+01:00

Una sortida matinal d'hivern a la paret Bucòlica, en un dia assolellat, sempre ens reportarà bones sensacions. Gaudir de l'escalada lliure per superbes plaques i desploms fent metres i més metres, no té preu.

Si tenim temps i podem fer un parell de les ràpides vies esportives de la paret, l'activitat pot estar molt bé.

Si no cal arribar d'hora a casa i, si hi ha prou energies, tenim l'opció de fer el que jo anomeno la "trilogia" (Vies Bàlsam del Tigre + Pas d'Estrés + Treintaitantos) i la jornada serà del tot completa.

Aquestes tres vies, en especial el "Bàlsam" per la seva assequible dificultat i bellesa dels passos, són les més repetides de la paret. El grau màxim obligat ronda el 5c pel "Bàlsam" i la "Pas d'Estrés" i el 6a per la "Treintaitantos". Els passos més difícils es concentren normalment en petits desploms on es pot passar en A0 si es vol. El fet d'estar ben equipades atrauen força cordades molt sovint. Les vies més antigues no s'acostumen a fer gaire, l'equipament ha quedat envellit, tot i així la via "Olaya" està molt bé per practicar amb els tascons i friends i fer una ascenció d'aventura amb un grau assequible (5b).

Aquí també ús deixo una ressenya d'una via que vem obrir que es diu "Pedra de Tartera". Va entre la "Pas d'Estrés" i la "Treintaitantos" i surt pel darrer llarg de la última. També està equipada per fer només amb cintes (màx. obligat 5c).

Fotos de la primera ascenció a la "Pedra de Tartera": El Nacho a la segona tirada (6a+) amb els cingles del Tasenglar al fons , el Xavi sortint del diedre del segon llarg i la Núria al flanqueig per entrar a la 3a reunió (6b o Ae).

Raul al 2n llarg de "L'Oblit del Passat" (6b, A2) i en Miquel Gómez disfrutant del calcari a la quarta tirada de la "Treintaitantos" (6b).

3r llarg de "Pas d'Estrés" (6b), una de les millors vies esportives de la comarca i última tirada de la mateixa via (5c) amb el pantà d'Oliana al fons.

Paret de Sant Marc

2007-01-10T13:40:00.000+01:00

El novembre de 2006 vem fer una "exploració" per la zona de Peramola. El Marcel havia vist un diedre molt evident i unes plaques i xorreres a la paret de Sant Marc, a sobre la carretera nova que voreja el pantà de Rialb. Jo també li tenia posat l'ull a la tàpia. Així que carregats amb cordes, claus, xapes i el trepant Ryobi de benzina vem acostar-nos a veure que es podia fer en aquella paret.

Després d'una embardissada monumental de dues hores per arribar a peu de cingle, carregats com ases, vem veure que la roca no era tan bona com semblava de lluny i hi havia bastanta herba. Vàrem desistir de la nostra empresa i vem empendre la retirada, com un exèrcit vençut. Aquesta també va ser molt "punxeguda" fins arribar al vehicle.

Com que es va fer tard i no donava temps a escalar vaig proposar d'anar a veure una petita placa que tenia guaitada, a prop del cotxe, on es podrien obrir algunes vies d'esportiva. Allò ja fou un altre cosa; bona roca, molts cantells i verticalitat. Els "maneirons" de la Seu, com a bons treballadors que són, es van posar a treballar d'immediat (reunir material, xapes, cadenes...i, en resum, posar's-he a equipar). Així va néixer la paret de l'Obaga Negra, un bon sectoret d'esportiva que publicaré en un altre "post".

Tornem a la història de la paret de Sant Marc. Al cap d'uns dies d'haver-hi anat i, parlant amb en Guillem Ullastre (descobridor, juntament amb el seu germà Ferran, de noves línies a les parets més remotes) em va explicar que ell també hi havia estat allà.

Resulta que un dia s'hi va enfilar per veure aquell diedre i la paret. Ell hi va pujar per un altre costat, agafant una pista que va per sobre la paret i accedint-hi des de dalt per unes vires. En arribar al peu de la fissura, que comença a mitja paret a sobre una feixa, quina va ser la seva sorpresa en veure que hi havien unes cordes fixes, claus i parabolts. Algú ja havia passat per allà.

Ni ell ni jo sabem qui s'ha enfilat per aquells verals i tampoc sabem si la via està acabada. Esperarem que algun dia surti la ressenya en algun lloc per saber de què va el tema. De moment ús deixo la foto de la paret perquè veieu el lloc.

Nota a 15 de gener: Després de rebuscar en un CD que van fer amb les ressenyes escanejades del bar de Coll de Nargó he trobat el croquis de la via; és el diedre "Anuk":

Tossal de l'Obaga de la Font

2007-01-06T10:22:00.000+01:00

Pati i ambient Montrebeià a la paret de Cal Llac

A principis dels 90, quan encara no vivia a la Seu i, amb el meu amic Marc Sanllehí, vem fer una estada d'una setmana a la comarca de l'Alt Urgell per repetir les vies clàssiques de la zona (Alfa-Centaure, via Núria, Sanchez-Gil, la Banda del Tako...). Un dia de mal temps i per aprofitar l'estona, vem mirar d'arribar al peu d'una paret vermellosa que havíem vist des d'Oliana.

Jo duia unes ressenyes antigues d'en Santi Llop que havien sortit en un Desnivel, però aquella tàpia no sortia ressenyada enlloc. Després de voltar per mil i una pistes, perdre'ns, esgarrintxar-nos i que es posés a ploure vem desistir de la nostra intenció. Al cap de poc ja es van obrir algunes vies en aquella misteriosa paret: Era la paret del Tossal de l'Obaga de la Font o també anomenada paret de Cal Llac. En Joan Jover, en Marcel, el Miquel i el meu amic Emili López, entre d'altres, han deixat la seva emprempta a la paret en forma d'exigents i impressionants rutes. I és que no hi ha cap via que "regali". Per enfilar-se per aquesta muralla caldrà dur "les piles" ben carregades i bon material per protegir els passos.

Anys més tard vaig fer el barranc de la Ribalera, que baixa pel bell mig de la paret, amb uns impressionants ràpels volats. Ja vaig veure que la zona prometia emocions fortes.

D'entre totes les rutes que s'hi han obert he escollit una que va camí de convertir-se en la més repetida, tot i que és una paret que no acollirà mai multitud de cordades. És la via "Ni contigo ni sin ti" oberta per l'Emili, el Sergi i el Xavi Teixidó. Són 6 tirades molt variades amb passos de tot tipus. Els tres primers llargs són els més "fàcils" però són els que tenen menys assegurances fixes (parabolts) i caldrà assegurar-se bé amb els àliens i camalots, amb alguns trams de roca dubtosa (especialment la primera tirada). Les tres últimes tirades són més difícils però tenen més assegurances. Cal destacar la magnífica fissura-bavaresa del quart llarg, 40 metres de 6c+ que ens deixaran a la R4 amb els braços ben servits.

Per repetir la via cal comptar unes 5-6 hores, la paret és cara sud i el sol hi toca aviat. La millor època, com la majoria de parets llargues de la zona, és primavera i tardor tot i que nosaltres l'hem fet el gener en màniga curta (coses del canvi climàtic...).

El Raul començant el llarg 4, una

de les millors tirades de la comarca

Aproximació: Cal agafar la pista de la Penella i Juncars fins que arribem a una cadena que talla el pas (a uns 3 km des de la C-14). Aparquem aquí i seguim la pista tallada, a peu. Passem una font-abeurador (normalment seca) a prop del mas de Juncars i travessem uns camps. Deixem la pista principal que se'n va a l'esquerra i ens enfilem per la dreta, més endevant deixem un altra pista a la dreta. Arribem a un mas en runes. A la dreta surt un corriol que agafem, al cap de poc deixem un sender a l'esquerra marcat en groc i ens enfilem ràpidament direcció a la paret, visible davant nostre. Sortim del bosc i només resta pujar per una tartera amb grans bloc per arribar a peu de via.

Descens: De la via es baixa rapelant, a la sortida cal anar uns 10 metres a la dreta a buscar el primer ràpel (de 10 metres) fins la R6 de la via "La vida m'excita". Aquí en fem un de 30 fins R5 de la mateixa via i un de 60 (atenció a les cordes!) fins la R2 de la nostra via i l'últim de 60 fins el terra.

Roca dels Collars, lliure de dificultat

2006-12-14T08:36:00.000+01:00

Ja està acabada la nova via a la cara est de la Roca dels Collars gràcies a en Xavi Bonatti i amics. "El Séptimo de los Cielos" s'anomena aquesta ruta de dificultat en lliure que s'enfila per la vertical placa allisada d'aquest vessant de la paret.

En Joan Cabau i companyia van fer la primera en lliure cotant el llarg més difícil, el segon, de 7c+. La via té tres tirades més de 7è grau i una última més "relaxant" de 6c. Ara només falta que els que esteu forts en feu les repeticions per confirmar els graus. A la tercera tirada s'està obrint una variant a l'esquerra que sortirà també de dificultat.

---------------------------------------------------------------

Accés Roca dels Collars: Després de Coll de Nargó direcció la Seu agafem a la dreta la carretera L-401 que va a Perles, Alinyà i Sant Llorenç de Morunys. Al cap de 2'8 Km trenquem a l'esquerra direcció el poblet de Canelles. Just abans d'arribar al poble surt una pista a l'esquerra que porta al mas de Sant Pere. L'agafarem i als 1'8 Km arribarem a un cartell de propietat privada (just abans d'una cadena i la masia). Si demanem als avis del mas si ens deixen passar la cadena potser ens l'obriran, però prefereixen que s'aparqui on hi ha el cartell i es pugi a la paret a peu.

Per arribar a la paret passarem la masia i continuarem la pista (més dolenta ara), al cap de 0'6 Km des del mas creuarem el riu i pujarem cap a l'esquerra (la pista del davant, tancada, porta a Cal Penya) . Seguirem pujant la pista. Als 0'5 Km deixem un trencall a l'esquerra, passem una furgoneta abandonada i 0'3 Km més amunt deixem la pista principal que s'enfila fort a la dreta i agafem la de l'esquerra fins que s'acaba sota la muralla (aparcament). Un corriol fitat ens portarà en 25 minuts fins a peu de paret.

També hi ha l'opció, des del pàrquing abans de la masia on hi ha el cartell de propietat privada, de creuar directament el torrent i enfilar-se cap a la paret però el camí no és tant bo.

Esperó de les Orenetes

2006-12-12T23:03:00.000+01:00

Ressenya de la via

Ja fa més de 25 anys que sóc soci de la Unió Excursionista Sabadell (UES), un gran club on vaig conèixer a molts dels pioners de l'escalada a Catalunya, els mítics TIM; Alaix, Camarasa, Tino, Olivella,... tots ells personatges amb molt de valor que amb mitjans molt rudimentaris s'enfilaven pels llocs més atrevits. Des de fa pocs anys també estic a la Unió Excursionista Urgellenca (UEU) el club de la Seu d'Urgell, una entitat més petita de gent molt ben avinguda.

Aquesta ressenya que us presento està dedicada al primer dels clubs, la UES, i és un itinerari per disfrutar fent metres. La via té dues parts ben diferenciades; Una primera ramposa fins a una feixa intermitja i una segona part més vertical i amb molt d'ambient. Algunes parts de les primeres tirades coincideixen amb la via pionera de la paret, l'Anglada-Cerdà-Muñoz-Roca de l'any 1970.

L'esperó de les Orenetes de la cinglera dels Esplovins és una gran mola de roca amb vies de caire aventurer. La més coneguda és la via Alfa-Centaure una de les escalades més llargues de Catalunya. La via Eder i la Platinum també es repeteixen de tant en tant. La roca és bastant bona, només en algunes parts trobem una mica d'herba i algun tram més descompost.

Si a la majoria de vies que hi ha a la paret cal dur una bona ressenya i guiar-nos per la intuïció per anar descobrint el recorregut, a la via UES només caldrà seguir l'equipament i disfrutar dels moviments sobre la pedra al llarg de gairebé 600 metres.

El Ricard als primers passos de la via

L'aèria reunió 9 i el magnífic 11è llarg, 50 metres de continuïtat.

L'aproximació es fa en uns 30 minuts per la canal que surt des de la carretera C-14 al PK 149'1, al vessant sud de l'esperó de les Orenetes. Aparquem en una de les entrades de l'antiga C-1313, a la dreta d'un dels túnels nous (túnel de l'Obaga Negra) i pugem per la canal (marques de pintura i algunes fites) .

El descens el farem seguint un caminet per sota la carena de parets, cap al sud. Hi ha algunes marques de color blau i algunes fites. Passarem pel capdamunt de la Torre de Lleida i arribarem al punt on acaba la via ferrada Regina. Baixarem pel camí equipat que passa per sota el circ de la Cascada, fins a la carretera (1 hora i 20 minuts aproximadament). En cas de necessitat es pot baixar des de la feixa intermitja de la via (R7bis) fins a peu de via per la canal de l'esquerra (hi ha un parell de trams equipats amb cordes fixes). També es pot baixar des de la R4 flanquejant a l'esquerra i anant a buscar la mateixa canal anterior.

Tot i que la via es pot fer bastant ràpid (5 a 7 hores una cordada de dos, aproximadament), compteu que són bastants metres i la baixada és llarga. A l'estiu cal portar força aigua i en època de fred roba d'abric (a la tarda la paret està a l'ombra).

Sentinella dels Tres Ponts

2006-11-22T23:33:00.002+01:00

La zona de les roques del Corb i la Mola de Sant Honorat conviden a una passejada a la tardor per gaudir dels colors dels arbres i les roques.

Les escalades que allà s'hi desenvolupen no seran mai atracció de multituds. La mala qualitat de la roca fa que haguem d'estar atents a totes les preses que utilitzem. Tot i així és una zona molt bonica per fer excursions des de Peramola o Can Boix. Pujar a la Mola de Sant Honorat, caminar pels cingles o visitar la casa troglodítica de la roca del Corb ens deixarà ben satisfets.

La via que us ressenyo és una de tantes que ha obert l'Antonio Garcia Picazo per la regió. Gran amant de les parets solitàries i de les descobertes ha sabut traçar rutes als llocs més insòlits.

La via "Liberazione" és un pèl més difícil que les seves veïnes però està ben equipada amb parabolts i espits. Només cal dur algun friend petit pel primer llarg (opcional), estreps i 10 cintes. A les dues darreres tirades hi ha alguna assegurança que allunya una mica.

El descens del cim es fa amb un ràpel de 28 metres des d'una savina fins un collet. Llavors es baixa per la canal Est uns metres i es munta un altre ràpel d'un arbre (45 metres) fins una zona més fàcil. Finalment baixem fins trobar el camí d'aproximació que passa pel peu de les parets.

La via "Retiro Espiritual" o l'aresta "Idíl·lica" amb el seu al·lucinant ràpel (segurament el més bonic de Catalunya) també són una bona opció per conèixer la regió.

Per fer l'aproximació tenim vàries opcions:

1) Pujar des de l'hostal de Can Boix pel camí de la Mola de Sant Honorat i agafar el trencall de coll de Mu. El camí passa per sota les vies.

2) Pujar igualment des de Can Boix pel camí del Grau de Porta, roca del Corb, coll de Mu i agafar el camí dels cingles en sentit contrari a l'opció 1.

3) Pujar amb el cotxe per la pista de Cortiuda fins el mas Torrent i d'allà seguir a peu fins el coll de Mu i el camí de Sant Honorat. És l'opció amb menys desnivell.

Comptar uns 45-50 minuts aproximadament.

Trobareu més informació de la zona a la guia "Dos Valles, guia de escalada en la vertiente sur de Sant Honorat y la Mora Condal" d'en A.G. Picazo (edició pròpia).

Sector Pell Roja (Coll de Nargó)

2006-10-27T21:27:00.000+02:00

Aquest petit sector ja tenia alguna via oberta i no fa gaire se'n van obrir unes quantes més, tal com ha quedat a la ressenya. En general són vies curtes, d'uns 15 metres com a màxim.

Per accedir-hi cal pujar per la pista de Coll Piquer i deixar el vehicle al costat dels dipòsits de Coll de Nargó. Després pugem a peu amb lleugera tendència a la dreta fins a sota el sector "dels Dipòsits" i flanquegem a l'esquerra per sota les parets. Abans d'arribar al sector "Bel Canto" ens enfilem fins arribar al collet on hi ha les vies i per on passa, també, la "Cresta de Nargó" (total uns 10 minuts des del cotxe).

Esperó del Vent

2006-10-16T20:39:00.000+02:00

L'esperó del Vent al congost de Tresponts és sens dubte la paret més sorollosa i ventada de l'Alt Urgell. Tot i tenir la carretera i el riu Segre a tocar, la seva escalada és prou interessant com per fer-li una visita. La via aquí ressenyada no és l'esperó original sinó una via que es va obrir posteriorment més a la dreta, anomenada "Esperó C-14".

És recomenable esperar a que hi toqui el sol per començar l'escalada (cap a les 11 del matí). Escalada vertical amb trams molt atlètics. L'últim llarg està una mica trencat . Es rapela per la mateixa via. Portar roba discreta per no despistar els conductors.

L'accés es fa des del petit aparcament i pont que creua el riu Segre al PQ 164,5 de la C-14 direcció la Seu. Creuem el riu i seguim l'antic camí medieval per sota una línia elèctrica cap el nord, uns 15 minuts, fins el peu de via (fissura i xapa visible).

Primera tirada de la via, en Nacho i en Marcel en acció.

Olopte

2006-09-24T20:54:00.000+02:00

A la comarca veïna de la Cerdanya no hi ha gaires sectors esportius, a diferència de l'Alt urgell on hi sobra la roca. A part de les escalades clàssiques al Cadí, només trobem algun petit sector esportiu a Urús, a Coma Oriola (Masella) o als estanys de la Pera.
Aquest sector obert per en Ferran, guia de Meranges, ens pot treure el "mono" de pedra després d'una excursió o pedalada, esports característics per aquesta regió (així com la neu). Alguna pedra dubtosa i grau apretadet també caracteritzen el sectoret. El poso en el blog per la seva proximitat a l'Alt Urgell.

Els Roures

2006-09-05T22:58:00.000+02:00

Aquest sector és ideal per disfrutar fent vies de placa vertical, amb cantells horitzontals, tipus Roca dels Arcs, amb graus que van entre el 6a i el 6c aproximadament. Totes les vies estan ben equipades amb parabolts i cadena a la reunió. S'ha obert un camí d'aproximació ja que la paret queda una mica apartada dels sectors més clàssics de Perles.

Tresponts

2006-08-08T23:56:00.000+02:00

Quan es va inaugurar el túnel de Montant de Tost (carretera C-14 PQ. 167), que desviava la sorollosa carretera d'Andorra de l'estret congost dels Tresponts, els escaladors de la Seu i rodalies van organitzar la "setmana del parabolt" per equipar-hi algunes vies. Segurament no s'esperaven l'èxit que tindria el sector. I és que amb més de 50 vies de grau elevat i ombra per les tardes s'ha convertit en un sector molt freqüentat. Els millors escaladors catalans i espanyols ja han tastat les potents vies d'aquesta zona. Aquí ús deixo una ressenya actualitzada d'en Miquel Blanco el qual també ha equipat moltes de les rutes d'aquest sector.

Trobareu més informació i ressenyes del sector a la pàgina: http://www.climbermania.com/croquis/tresponts.pdf

Ferrada Regina

2006-06-10T23:28:00.000+02:00

Tot i no ser una via d'escalada propiament dita, la ferrada Regina permet conèixer un conjunt de parets espectaculars on antigament els accessos eren bastant complicats. Després de fer la via i al llarg del descens es pot gaudir de bones vistes sobre la Torre de Lleida, la paret dels Sostres, les Flames o l'impressionant circ de la Cascada o paret dels Diables.

Montanissell

2006-05-26T22:21:00.000+02:00

Gairebé farà 10 anys des que es va obrir la primera via a la serra de Sant Joan i ja n'hi ha gairebé 40, la majoria rutes d'aventura. La via "Racons d'il·lusions" és una de les darreres creacions dels assidus del sector. Caldrà anar bé en el grau de 6b i "apretar" entre xapa i xapa per disfrutar de l'ascenció, especialment de la coral·lina segona tirada i el potent darrer llarg.

Flanqueig del segon llarg

Sortint de la R1

Roca Narieda, cara oest

2006-05-23T20:58:00.000+02:00

A l'Alt Urgell s'hi pot escalar tot l'any. A l'hivern, en dies assolellats, pots fer un cim amb esquís al matí i acabar escalant en maniga curta al migdia. A l'estiu les temperatures pugen bastant, cosa que obliga a buscar les ombres per escalar. A la cara oest de Narieda el sol tarda una mica en arribar-hi, si som matiners estarem fresquets escalant alguna de les vies equipades d'aquest sector, com per exemple l'esperó "Ja et Val" o una opció més exigent com és "El Camí d'en Pep".

Tossal del Coscollet

2006-05-15T23:54:00.000+02:00

Cim del Coscollet, "piant" després d'una ascenció a aquesta solitària muralla Sens dubte el Coscollet és una de les parets menys visitades de Catalunya. Una aproximació complicada, poc equipament i roca no sempre excel·lent li van donar una fama immerescuda. Amb l'obertura de la via "Neurònium", gairebé equipada i amb roca prou acceptable, aquest remot paratge ha vist com diverses cordades s'acostaven per gaudir d'aquest enorme bastió solitari en un entorn salvatge que no ens deixarà indiferents.

Fotos del barranc (ràpels) i escalant prop del cim

Roca dels Collars (Canelles)

2006-05-12T20:33:00.000+02:00

La roca dels Collars des del mas de Sant Pere

La roca dels Collars és una paret explotada els darrers anys i que amagava petits tresors al seu vessant sud. Plaques de roca calcària sòlida i adherent aguardaven ser escalades per intrèpids descobridors. Molta feina d'equipament ja s'ha fet i ara és hora de gaudir d'aquest preciós racó.

Fotos de les compactes plaques; via "Dioni" segon llarg (6a) i "Camí de l'Alfons Baró" segona tirada (6a)

Placa d'en Marcel (Organyà)

2006-05-10T16:23:00.002+02:00

La placa d'en Marcel és un petit sector ideal per a iniciació, i que es troba a prop de la carretera C-14, a un quilòmetre d'Organyà anant direcció Andorra (just després del petit túnel que hi ha a un quilòmetre d'Organyà). Es tracta d'una placa lleugerament tombada, amb poca presa, que obliga a colocar-se bé de peus. Al matí hi toca el sol i cap al tard hi té ombra. Tot i estar al costat de la carretera (5 minuts d'aproximació), el sector és bastant tranquil. Totes les vies estan excel·lentment equipades, amb les assegurances relativament a prop.

Escaladors d'Oliana a la compacta placa d'en Marcel.

A les plaques que hi ha una mica abans de la placa d'en Marcel, i que es troben a tocar de la carretera, s'hi han equipat quatre vies més, per a completar el sector. Aquesta paret s'anomena de les Malles Tremendes, i s'hi accedeix només creuar la carretera, des de l'ampli aparcament que hi ha al davant mateix de les parets.

Al diedre de "Ke vingon" (6a) i al segon llarg de "L'home bala" (6a), al sector Malles Tremendes.

Parets de Bòixols

2006-04-29T12:40:00.001+02:00

Aquest sector es troba en un lloc realment idíl·lic. Tot i que encara s'hi poden obrir moltes més rutes i s'hauria de netejar una mica els peus de via, la visita del paratge val la pena. Si combinem l'escalada amb el descens del barranc del Forat de Bòixols l'aventura serà completa. La ressenya del barranc es pot trobar a les fitxes de la revista Vèrtex.

Mapa de la zona

Via "Pionera", un 7b de continuïtat .

Pont medieval i final del barranc del Forat de Bòixols.

Paret del Grau (Coll de Nargó)

2006-04-21T23:23:00.001+02:00

Paret del Grau després de la nevada de gener de 2006.

La paret del Grau a Coll de Nargó ofereix bones escalades sobre calcari ben equipat. Amb una aproximació molt curta hi podem enllaçar vàries vies i escalar força metres. Les vies tenen fins a 4 tirades amb varietat de graus. La paret és assolellada amb orientació sud.

Via el "Gran Bavard", primera tirada (6b+)

Via "Triarca" primer llarg (6a)

Paret del Grau a l'estiu (amb la paret de coll Piquer en primer pla), l'impressionant tercer llarg de la via "No t'ho perdis" (6c) i primera tirada de la via "Expedient Obert" (6b+) el dia que es va equipar i escalar.

Alt Urgell (Lleida)

2006-04-20T22:21:00.000+02:00

La comarca de l'Alt Urgell ofereix grans possibilitats per els amants de l'escalada. Hi trobem zones d'escalada esportiva, vies llargues equipades i moltes vies de terreny d'aventura. Aproximacions curtes i còmodes o parets remotes on la solitud serà la nostra companya de cordada.

Les Encantades (Oliana)

Parets de Perles

Cinglera dels Esplovins (Agulla Petita d'Oliana,

Paret dels Sostres i Torre de Lleida)

Fent la via ferrada "Regina" i escalant per la comarca